Projecte Panoràmiques

Els Vilars. Jaciment ibèric d'Arbeca

2009-07-07T17:44:00.006+01:00

Mare meva quina cremada del sol!! Avui hem anat a les afores d'Arbeca a visitar el jaciment ibèric d'Els Vilars i hem fet una fotografia semi-aèria sota el sol del migdia. No hi hem pogut anar de bon matí perquè els arqueòlegs hi treballen fins les tres. Precisament comencen a les 6:30 del matí per evitar el bat de sol! L'Arés Vidal ens ha fet una detallada explicació sobre el jaciment i els seus descobriments. Ens ha recomanat de plantar el màstil just a l'entrada principal del poblat per ser d'una rellevància històrica important.

L'operació de la fotografia aèria ha durat unes quatre hores amb la única protecció solar d'un para-sol de platja! Un vent puntual ens salvava de la desesperació, però havíem d'esperar a que anés minvant d'intensitat per poder fer les fotografies amb el màstil. En una de les esperes i entre glops d'aigua m'he escapat amb el teleobjectiu a fer fotos de l'espai per descobrir paisatges amagats entre roca i roca i, com no, d'immortalitzar l'operació amb el màstil. Somreia pensant que si ens veiés un pagès a la llunyania amb aquell tros de "trasto" no sabria entendre què estaríem tramant!

Aquí us deixem algunes imatges que creiem que han quedat interessants. Un cop més ens continuem fascinant amb les possibilitats del tractament de la llum i el color del revelat digital del format RAW... Just damunt d'aquest text he posat un exemple.

+ info

2009-06-26T19:59:00.004+01:00

Fa uns dies, vam anar a fer algunes panoràmiques a la Universitat de Cervera. No l'havia visitat mai, tot i tenir-la aprop de Tàrrega. L'antiga Universitat, construïda entre el 1718 i el 1740, ara acull diversos centres, un institut de batxillerat entre ells. Mentre passejàvem pel recinte, pensava que havia de ser un privilegi passar part de la teva adolescència en un entorn tan especial. Els espais estan impregnats d'estètica històrica. És fàcil tenir la sensació de fer un viatge en el temps, de despertar la curiositat i fer volar la imaginació.

Hem aprofitat aquesta ocasió especial per fer fotografies en RAW i així poder experimentar una mica més en el processat del negatiu digital i aprofunditzar en les seves possiblitats de tractament del color sense pèrdues.

Un cop més, avui us presentem un recull fotogràfic de la Universitat de Cervera des d'una mirada més personal.

Centcelles

2009-06-12T17:41:00.010+01:00

Avui viatgem fins a Constantí, al Tarragonès, on hi ha aquesta antiga vil·la romana.
És un lloc tranquil i espaiós, on pots imaginar-te per un moment l'activitat que hi havia fa mil set-cents anys.

A Centcelles hi anem amb una missió molt especial. Es tracta de fer una panoràmica dels mosaics que es troben a la cúpula, a uns 10m d'altura. Els mosaics tenen una gran importància ja que són els més antics descoberts d'origen cristià sobre un edifici romà.

Utilitzem un pal neumàtic que pot arribar fins als 15 metres; i al cap de munt hi muntem un capçal motoritzat, controlat de forma remota. La càmera 5D MkII té l'opció de ser operada amb un ordinador i gestionar-ne tots els seus paràmetres. Així, un cop muntat tot el sitema, fem una llarga sèrie de fotos amb cercles de diferents angles, amb una òptica de 14mm.

Les condicons de llum no són massa bones per obtenir una definició de gran nitidesa i donades les oscilacions del pal, encara que mínimes, ens obliguen a utilitzar un ISO gran, 1600, per tenir una velocitat d'obturació de 1/60. Cosa que ocasionarà l'aparició d'un gra considerable en les imatges. Però el punt de vista serà insòlit. L'Alber Sierra també ens proposa d'enregistrar el so ambient, res en concret, tan sols l'acústica del lloc, cosa que fem amb la mateixa 5D ja que disposa d'opcions de captura d'audio. El micro no és de gran qualitt però suficient per captar l'ambient.

Els resultats han estat espectaculars, amb aquesta panoràmica suspesa 'a l'aire' que produeix fins i tot un cert vertigen. En el processat posterior, laboriós (ja que s'ha de fer 'desapareixer' el pal), també fiquem a punt una versió de visualització amb Flash, amb els botons 'oficials' de parimoni.cat i una opció que permet veure la panoràmica a pantalla complerta. Si disposeu d'altaveus podreu també escoltar el so de la sala.

L'esforç ha valgut la pena.

Detalls del patrimoni, una mirada particular

2009-06-03T23:07:00.010+01:00

En la feina de documentar els elements del patrimoni sempre intentem ser rigorosos i representatius, aconseguir imatges descriptives lo més objectives possibles. Cal buscar el punt de vista més clar, la llum adequada, el focus precís, la composició equilibrada... i en la fase de 'laboratori' fer una correcció de llum i color formal, sempre ponderada, en alguns casos amb imatges preses amb carta de grisos.

Però sens dubte en molts indrets hem vist detalls, situacions, persones o simplement ombres que no podem resistir la temptació de buscar-hi una mirada més personal, un tractament subjectiu, arriscat o simplement experimental. És una visió menys objectiva i més de caire artístic, interpretant l'espai, la llum i els moments viscuts, però que ens han deixat d'una forma o altra una certa petjada emocional.

La majoria d'aquestes imatges se'ns queden al calaix, per un record personal o compartit amb amics, però ara hem decidit ferne una selecció i publicar-les en forma de galeria en aquest bloc. És la nostra mirada particular.

Avui us presentem el Monestir de Poblet. (28-5-09)

No eren pomes, eren figues!

2009-02-07T14:57:00.023Z

Potser molts dels joves d'avui no ho saben, però abans la televisió no existia. Però no per això es deixaven d'explicar i representar històries fascinants, mitològiques i transcendents. Podien representar-se sobre pergamí, sobre fusta, sobre parets o esculpides en pedra. Els narradors d'històries d'altres èpoques utilitzaven aquestes representacions per il·lustrar els seus relats i deixar bocabadats petits i grans. Una cosa similar a la televisió, però més autèntic.

Per exemple en el claustre principal del Monestir de Santes Creus si pot trobar un fris que representa la creació d'Adam i Eva, els nostres primers pares. Aquestes imatges tallades en pedra estaven originàriament pintades de colors (una mena de falles de València però en miniatura). Els pas del temps n'ha deteriorat la pintura i alguns vàndal d'idees fanàtiques o simplement per ignorància n'han malmés molts elements.

Doncs resulta que un equip de recerca de patrimoni.cat ha realitzat un descobriment transcendental; i tot gràcies a la tècnica de les gigafotos. Ho podem comprovar en detall estudiant les imatges. En la primera podem veure el fris de la dreta (situada en les columnes d'un un angle del claustre), s'hi representa la creació de l'home, del primer home, Adam. Tot seguit podem veure amb tota claredat com literalment s'extreu Eva, la primera dona, d'una costella d'Adam mentre aquest dormia. Ostras, que fort! FRIS primer.

Ells dos van viure feliços al paradís, anaven nus i no sabien lo que era la vergonya. Podien menjar tots els fruits de tots els arbres excepte d'un, l'arbre del coneixement del bé i del mal. Llavors si passem a la segona escena del FRIS segon veiem lo que va passar. Resulta que una serp malèvola va temptar-los a incomplir el compromís i van menjar de la fruita prohibida. I vet aquí que a l'instant van sentir vergonya i es van tapar les parts íntimes.

Aquest fet dramàtic ocasionà l'expulsió del paradís i l'inici de la història de tot plegat.

I ara ve el descobriment. Des de fa segles es pensava que l'arbre prohibit era una pomera, però si mirem amb detall l'arbre on hi ha la serp, i les fulles amb les que es tapen, és una FIGUERA! i evidentment la fruita prohibida són les FIGUES.

Això trastoca segles d'injust menyspreu cap una fruita tan noble i preuada com la poma, i en rescindeix ser l'objecte de la culpa original. Ara els nostres pagesos podran de nou mostrar sense vergonya tan sucosa meravella.

L'equip de patrimoni.cat seguirem investigant ja que ens han arribat notícies que a la catedral de Tarragona hi ha unes imatges que confirmarien aquest descobriment. :-)

Gigafotos

2009-01-23T23:19:00.048Z

Fa un parell de setmanes saltava la notícia a totes les portades de la premsa escrita, i també en els telenotícies dels principals medis de comunicació de tot l'Estat, que el Museo del Prado publicava, amb la col·laboració de Google, imatges de 14 obres mestres a una resolució enorme. Aquestes imatges permeten ser 'explorades' fins a un detall mai vist fins ara.

Cal explicar que a casa nostra fa ja dos anys, en aquest projecte de Patrimoni.cat, vam començar a produir imatges d'altíssima resolució que es poden mostrar en una pàgina web i ser visualitzades en un detall extrem.

La nostra història comença a mitjans de l'any 2006, quan vaig veure a Internet una imatge gegantina d'un fresc de Gaudenzio Ferrari, del 1513, que es troba a l'església de Santa Maria delle Grazie, a Varallo Sesia (Itàlia). La imatge era de 8,6 Gigapixels i es podia fer zoom sobre qualsevol detall d'una forma similar a la tècnica utilitzada pel GoogleMaps. Actualment la imatge ja no es troba a la web però els seus creadors, Hall9000, han realitzat altres treballs similars sobre pintura mural i arquitectura: HaltaDefinizione

Vaig estudiar a fons la tècnica i el desembre del 2006 vaig fer les primeres proves amb el mural 'Resurrectio' del pintor Josep Minguell, a l'església de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. El 9 de febrer del 2007 vaig composar una imatge de l'altar major del Santuari de Sant Ramon, a la Segarra, amb la tècnica ja depurada.

Es tracta de fer un 'mosaic' de fotos, amb un teleobjectiu, per després ajuntar-les amb un programa específic, com els que s'utilitzen per les panoràmiques. Posteriorment es retoca el color i la lluminància de la imatge resultant i es divideix en una munió de petits fragments (de 256 x 256 pix). El conjunt final s'integra en una pàgina web estàndard i permet visualitzar-se, amb un reproductor creat amb Flash, de forma interactiva i a temps real pel usuari. La tècnica no és complexa però requereix, en la fase de producció, d'una gran memòria i potència de processador per gestionar imatges tan i tan grans; mentres que per ser explorades es pot fer amb qualsevol ordinador personal. Actualment els límits teòrics fins on es podria treballar són imatges de 300.000 x 300.000 píxels, equivalents a una imatge de 100 x 100 m, en els que es podria veure en detall el cap d'una agulla i que el fitxer resultant ocuparia 250 GB. De fet, com em dit, és la tècnica que s'utilitza en el GoogleMaps i GoogleEarth.

Quan vam començar a planificar-ne la realització d'elements del patrimoni, encara no teníem nom per aquesta mena de fotos, va ser llavors quan Albert Sierra va inventar-se el terme 'GIGAFOTOS', realment molt encertat.

Al llarg d'aquests dos anys hem realitzat nombroses gigafotos del patrimoni, de pintura mural, retaules, escultures, arquitectura, paisatge, etc.

Alguns exemples:

Retaule d’advocació franciscana de Lluís Borrassà. Barcelona, entre el 1414 i el 1415
Pintura al tremp sobre fusta. 610 x 422 cm, provinent de l’antic convent de Santa Clara de Vic. Actualment al museu Episcopal de Vic.
Dimensions de la imatge: 6.636 x 8.702 pixels

Monestir de Ripoll, Portada de Santa Maria, s. XII.
Dimensions de la imatge: 29.329 x 23.359 pixels
Nombre total de pixels: 685.096.111 (685 milions de pixels)
que ocupa 2GB (amb TIFF)
a la web fragmentada en 10.580 imatges

Retaule de la passió, mort, resurrecció i ascensió de Crist de Bernat Saulet i col·laboradors Sant Joan de les Abadesses, entre el 1341 i el 1342 Alabastre. Vidre i restes de policromia. 292 x 192 x 20,5 cm Provinent de l’església de Sant Joan i Sant Pau. Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
Actualment al museu Episcopal de Vic.
Dimensions de la imatge: 8.705 x 12.957 pixels

Pintures renaixentistes, 1580
Església de Santa Maria, Arties (La Val d'Aran)
Dimensions de la imatge: 25.769 x 12.338 pixels
Judici Final, la Glòria i l’Infern

Hi han encara molts altres exemples que ens permeten apreciar i estudiar de forma detalladíssima les obres d'art del nostre patrimoni.

És fàcil deduir que aquesta tècnica s'anirà consolidant i ampliant a un nombre molt alt d'aplicacions, i es convertirà en una eina imprescindible d'estudi i divulgació.

Paratges del Patrimoni

2009-01-23T13:53:00.005Z

Aquest és el primer vídeo d'una sèrie de paratges del patrimoni de Catalunya.
Podem veure-hi imatges de Miravet, Siurana de Prades, Scaladei, Corbera d'Ebre, Santes Creus i Castell de Miravet al llarg de l'any 2008.
Han estat enregistrades amb una càmera de vídeo Panasonic HVX 200.
::veure vídeo::

El pas del temps

2008-11-11T21:54:00.003Z

Per fi tenim muntat el vídeo. Hem recopilat unes sèries de fotos fetes amb la tècnica del 'time-lapse', o sigui fetes amb intervals fixes i muntades com a seqüència animada a 25 imatges per segon. Hi hem afegit una música calmada i el resultat és prou interessant. Aquesta tècnica és coneguda de fa molt de temps, però especialment notable és el film Chronos de Ron Fricke rodat amb 70mm el 1985. Pràcticament sense guió, tan sols acompanyat per la música de Michael Stearns, ens porta a una visió contemplativa del mon on vivim. Realment impressionant.

Pla de l'Estany i La Garrotxa, els colors de la tardor

2008-10-27T11:38:00.062Z

Fa temps vaig avisar uns amics que viuen en una casa al mig del bosc, entre el Pla de l'Estany i la Garrotxa, que quan les fulles dels arbres canviessin de color m'avisessin. Doncs fa pocs dies em van telefonar i em van dir: ara és el moment!

La primera visita va ser al Pla de l'Estany, a un petit poblet anomenat Pujals dels Cavallers, d'unes deu o dotze cases, amb una petita església romànica del S.XI, Santa Eulàlia. Ens hostatgem a l'antiga rectoria, on viuen els nostres amics. La vida aquí és plàcida i tranquil·la. El nostre amic Toni és il·lustrador naturalista i pot viure i treballar en aquest entorn de forma privilegiada. Ens ensenya el galliner, l'hort, la bassa amb una parella d'ànecs xinesos i... un falcó. A la nit hi ha un silenci balsàmic, tan sols de tant en tant es sent el crit d'una òliva que viu en el campanar.

M'he llevat de matinada per fer fotos 'time-lapse' de la sortida de sol. Hi ha molts núvols, però alguna cosa en sortirà.

La següent estada és a casa d'uns amics de Falgons, entre Sant Miquel de Campmajor i Mieres, al bell mig dels boscos de roures i arbres caducifolis que tenyeixen de color el paisatge. Des de la cabana on passo la nit puc veure el Santuari de la Mare de Déu del Mont i fins i tot el Canigó. Aquesta nit plou, però a mig matí treu el cap el sol, que aprofitem per sortir al nostre proper objectiu: la Serra de Finestres.

Una petita carretera, molt tranquil·la, que travessa boscos frondosos i plens de color, ens porta de Falgons a Mieres; allí cal enfilar-se per una pista fent ziga-zaga que, al cap d'uns kilòmetres, ens porta fins a la 'Talaia Ibèrica' des d'on es pot veure bona part de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, l'Empordà i fins i tot el Golf de Roses. En aquest bell indret podem contemplar l'escultura anomenada 'Dama de la Garrotxa' obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona.

Seguint el camí en un revol podem ja veure el Santuari de Santa Maria de Finestres, el nostre proper objectiu. Seguint amunt arribem fins als peus del Puigsallança, un dels cims més alts de la zona. Allí deixem el cotxe i ens enfilem per un camí que faldeja per l'obaga. Ens endinsem en el bosc i amb poca estona podem ja gaudir de la seva bellesa extraordinària. Caminem per una catifa multicolor amb un silenci penetrant. Fins i tot els passos s'esmorteixen pel gruix del fullatge. Sentim la força i presència del bosc, la humitat que omple els marges de molses i petites falgueres, les fulles que aquí i allà van caient com una pluja daurada i de tant en tant un raig de sol que penetra entre l'espessor del brancatge. Trobem rastres dels senglars que remenen el terra buscant alguna arrel, i en el fons del bosc se senten crits d'ocells que ressonen en l'espessa penombra sense saber d'on vénen... Ens sembla haver entrat dins un quadre de Maurici Vallsquer, pintor i pessebrista olotí que va recrear en les seves teles el color d'aquests paisatges.

En un punt del bosc, després d'una hora de camí ens enfilem amunt per un sender fins arribar a una clariana que ens portarà fins l'antic monestir de Finestres, construcció austera, d'origen romànic i que fou priorat benedictí fins el 1836. Aquí reposem una estona i gaudim del paisatge que avui, gràcies a les pluges de la nit, és especialment clar.
El descens el fem per la solana, enmig d'alzines clapejades de líquens i al terra grans pedres cobertes de molsa.

Passem la nit en una casa de pagès, Cantallops, prop de Santa Pau que serà el nostre proper objectiu.

Santa Pau es troba en mig de la zona volcànica de la Garrotxa, entre Mieres i Olot. D'origen medieval, conserva l'estructura murallada i en els seus carrers es percep una digna noblesa. En les llindes de moltes cases es poden trobar inscripcions sobre els noms dels antics propietaris, el seu ofici i l'any, fins i tot figures en baix-relleu. Es diu que a Santa Pau 'les pedres parlen'.

Teníem la intenció de fer una panoràmica de 360° de l'anomenat Firal dels Bous, una magnífica plaça porticada, amb finestrals gòtics i balconades de fusta. En la mateixa plaça hi trobem l'església de Santa Maria (s. XV) i el castell (s. XIII). Però ens hem trobat amb la decepció que la plaça es troba plena de cotxes. Hem preguntat a l'ajuntament sobre el tema i ens han dit que és pràcticament impossible deixar la plaça neta ja que els propis veïns s'hi oposen. És una llàstima.

Quan marxem al carrer Major trobem una portalada que ens crida l'atenció ja que té uns plats enganxats a la porta. Dins hi trobem un escenari barroc, ple de ceràmiques artesanes originals. Aquí hi viuen i treballen Ramon Romeu i Esthe r Guillén, que modelen el fang i el couen dues vegades fins a donar-li una gran duresa. Comprem una peça que penjarem a casa nostra i ens recordarà aquest bell indret.

És l'hora de dinar i en Ramon ens recomana el restaurant Can Xel on diu menjarem bé amb un bon preu. I no li ha faltat raó ja que disposen d'uns menús de molta qualitat amb un tracte familiar. Deu ser per això que porten 75 anys d'ofici. Aquí finalment hem pogut degustar els famosos 'Fesols de Santa Pau'. Amb una recepta senzilla es pot fer un plat realment exquisit.

Ens dirigim cap a Olot on tenim el nostre darrer objectiu: el museu dels Sants.
Aquesta ha estat sens dubte una de les grans sorpreses del viatge ja que no esperava un festival d'imatges com aquest. Ens rep la Pilar Farrés, directora del museu, que ens explica efusivament la història de la casa, que va ser estudi del pintor i escriptor Marian Vayreda.

En la planta baixa de l'edifici i ha un autèntic 'magatzem' de sants que donen una sensació surrealista total. Centenars de figures 'venerables' ordenadament afilerades, pintades amb goma laca i numerades. Esperant una comanda per ser 'copiats' amb un motllo de guix. N'hi ha per totes les devocions: Sant Sebastià, Santa Llúcia, Sant Josep, Sant Pancràs, Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Jaume, els Nens de Praga, Sant Cristòfol, la Immaculada i el Sagrat Cor... tots ells amb els seus atributs. Però l'autèntic secret dels Sants d'Olot, tal com ens explica la Pilar, és la 'pasta' amb la què fan les figures ja que conté serradures (de fusta), el que permet que siguin 'beneïts' segons un decret eclesiàstic del 1887. Surrealisme en estat pur.

En la primera planta hi ha una fantàstica col·lecció de sants 'acabats' amb policromia, daurats, amb corones i complements. Tot molt ben il·luminat i presentat. És curiós trobar també elements 'profans' com capgrossos, gegants, dracs i imagineria laica; algunes de les peces realitzades durant el període revolucionari de la guerra civil, però en el que mai no es va deixar de fer figures religioses ja que suposaven una font d'ingressos en les exportacions, cap a sudamèrica especialment.

En el soterrani hi ha però una nova sorpresa, ja què resulta que s'hi manté actiu un taller de sants, que segueix reproduint la imatgeria amb els mètodes tradicionals. Una vintena d'artesans continuen modelant, emmotllant, polint, pintant, daurant, brunyint... i un munt de tècniques d'una antiga i llarga tradició. Avui dia les comandes vénen sobretot de països llunyans com l'Europa de l'Est i el Japó.
Un museu realment molt recomanable per visitar.

Han estat uns dies molt intensos, amb moltes experiències, però no ens en volem anar d'aquestes comarques sense fer una passejada per la Fageda d'en Jordà. Passejar pel mig del bosc, trepitjant aquesta immensa catifa daurada és una experiència relaxant que ens omple de pau. No em puc resistir a fer una panoràmica d'aquest lloc per compartir-ho, si més no virtualment, amb els que no ho coneixen.

Horta de Sant Joan i Arnes

2008-07-31T23:07:00.024+01:00

Hem passat la nit a un hotel de Gandesa, un hotel bastant gran, però novament ens hem trobat sense poder connectar a Internet doncs increïblement no disposen d'aquest servei. Ara ens dirigim cada cop més a l'interior i a poblets més petits, i això ens fa pensar que ja no ens podrem comunicar per aquest mitja per uns quants dies.

Enfilem per la carretera de Bot, travessant molts caps de vinyes, i adonant-nos cada cop més com el massís dels Ports domina el paisatge amb la seva imponent presència.

A Horta de Sant Joan el primer que fem és dirigir-nos a l'oficina de turisme per tal que ens orientin sobre on trobar allotjament, hi ha bastanta oferta sobretot de turisme rural, fondes i albergs. Optem per l'alberg 'Els Olivers'. Es tracta d'una casa gran, antic magatzem de fusta, que es va reconvertir en un alberg rural per a famílies i petits grups. Les habitacions són àmplies i amb lliteres, però si hi ha disponibilitat se'n pot disposar de forma individual. Curiosament en obrir els portàtils ens adonem que hi ha un senyal obert de wiffi. Ostres quina sorpresa! Estarem bé aquí.

Anem per feina i ens dirigim al nostre primer objectiu: Arnes. Es tracta d'una petita localitat a pocs quilòmetres d'Horta. EL seu principal element patrimonial és la casa de la vila, d'estil renaixentista. Tan sols se'n conserven les façanes, ja que el segle XIX va ser cremada durant les guerres carlines.
El dia és molt clar i fa una forta calor. La setmana passada va ser la festa major i encara hi ha senyeres pels carrers. A la part baixa de l'edifici hi ha unes porxades amb uns bancs de fusta on els vells del poble es troben per fer-la petar. La nostra presència anima als avis i un d'ells ens explica que era paleta i que va participar en la restauració de l'edifici. La calma d'aquest indret i l'afable caràcter d'aquesta gent en fan un lloc entranyable.
Recentment Arnes ha esdevingut un punt atractiu del que podríem anomenar 'turisme de baixa intensitat', ja que és l'inici de la VIA VERDA, una iniciativa molt interessant que ha reconvertit una antiga via de ferrocarril en un camí de 52 Km per fer excursions a peu o amb bicicleta. Amb inici a Arnes, passa per Horta de Sant Joan, Bot, Santuari de la Fontcalda, Pinell de Brai, Xerta, Aldover i acaba a Tortosa [+info].

De tornada cap a Horta podem contemplar la magnificència dels Ports i a primer terme les Roques de Benet, que en caure la tarda adquireixen unes tonalitats daurades. Els Ports de Besseit són segurament un dels Parcs Naturals de Catalunya menys coneguts però més interessants. Es poden fer diversos itineraris i disfrutar amb un paisatge ple d'indrets sorprenents: masos, fagedes, fonts, coves, singleres, arbres monumentals, flora i fauna.

A uns dos quilòmetres del nucli urbà veiem la muntanya de Santa Bàrbara i als seus peus Sant Salvador d'Horta o, com prefereixen anomenar-lo aquí, el Convent de la Mare de Déu dels Àngels.

Construcció iniciada per l'Ordre del Temple i continuada més tard pels hospitalers. Al segle XVI passa a mans dels franciscans fins al 1835 en què van ser desposseïts de les seves propietats. Guerres, diversos saquejos, incendis i el desballestament privat van deixar aquest monument en un estat ruïnós.
Els darrers anys ha estat restaurada l'església i els dos altars barrocs i s'ha habilitat una sala per exposicions. S'hi celebra el culte en dies especials i es visita de forma guiada pel seu caràcter històrico-artístic.

A l'ajuntament d'Horta ens han deixat les claus, però resulta que a l'entrar ha sonat una alarma que se sentia des del poble... Ups! no ens han dit res d'una alarma... hem trucat a l'ajuntament, als de la central d'alarmes i a mig poble ja que temia ens poguessin venir a detenir en pocs minuts... Per sort hem aclarit la situació i hem pogut fer la feina sense més impediments.

Especialment ens hem entretingut dins el claustre, d'estil renaixentista, inicialment de dos pisos però que tan sols se'n conserva un en peu. A la part del mig hi ha una cisterna (o pou), bastant fonda en la que hi podem veure aigua.

Els claustres sempre els he trobat deliciosos ja que s'hi respira una pau especial, una calma que convida a la reflexió. La llum va canviant en els diferents moments del dia i tan sols se senten els ocells que fan niu en els vells murs. Poso la mà sobre les pedres un moment i penso en els milers d'històries que ens explicarien si poguessin parlar.

Un cop acabada la feina, quan ja es comença a fer fosc, tornem a l'alberg Els Olivers, on tenim ocasió de parlar una bona estona amb en Jordi, el seu propietari, que lluny de sorprendre's, reconeix perfectament tot el nostre equipament: càmeres, ordinadors, capçals, etc. Resulta que va ser un dels responsables de la distribució de sistemes AVID a les grans productores i corporacions televisives del nostre país. Ostres, sorprenent! Era un expert màxim en temes d'edició professional de vídeo. Durant molts anys treballant en aquest camp, tant tècnicament com en els aspectes més enrevessats del màrqueting. Cansat de l'agitació urbana i de les trifulgues empresarials, va decidir tornar al poble i fer-se càrrec de l'alberg que havia creat el seu pare. Ara entenc com en aquest lloc tan apartat hi hem trobat una connexió wiffi!

A la nit, després de donar un tomb pel la plaça i menjar alguna cosa a unes taules que els bars munten al mig del carrer, em poso a la terrassa de l'alberg a connectar amb el meu fill David que es troba a Ramala...(!), parlem i ens veiem per la webcam dels portàtils. Qui ho hauria dit, parlant des de la Terra Alta amb Palestina. I encara hi ha gent que aquesta setmana m'ha preguntat per a què necessitava el wiffi...

Al matí ens llevem amb un cel clar, i puc veure per la finestra el perfil dels Ports, amb els primers raigs de sol que il·luminen les Roques de Benet. Hem estat bé en aquestes terres.

Després d'un bon esmorzar, ens asseiem una estona sota l'ombra d'una morera i conversem afablement amb en Jordi. La Maria aprofita per preguntar molts detalls tècnics sobre els sistemes Avid i sobre l'edició professional. Jo amb un moment munto l'equip i faig una panoràmica del lloc i del moment que hem obsequiat al Jordi per si en vol fer ús per la seva web. Ha estat sens dubte un inesperat i fructuós encontre.

70 anys de la batalla de l'Ebre

2008-07-30T23:16:00.016+01:00

Dimecres, deixem Pinell de Brai i ens dirigim cap a Gandesa.

Aquesta setmana es recorda els 70 anys de l'inici de la batalla de l'Ebre, una de les més cruentes i decisives de la guerra civil, que va deixar, en els 115 dies que va durar, més de 100.000 morts (quasi 1.000 morts cada dia!).

Hem quedat a primera hora del matí amb Antonio Blanch del Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre (CEBE) que ens acompanyarà als escenaris més importants. A uns dos kilòmetres de Gandesa, per la carretera de Benifallet, ens desviem pel Camí de la Fontcalda que ens portarà cap un estret i tortuós camí que puja fins un dels punts més alt de la zona, la famosa cota 705 [veure en el mapa] des d'on es podia controlar tota la vall i els pobles del voltant com Gandesa, Corbera d'Ebre, Bot, Pinell de Brai, Prat del Compte, la Serra de Cavalls i tots els camins i vies de comunicació d'aquest pas tan estratègic. En el mitg d'aquest turó l'agrupació de supervivents de la Lleva del Biberó va erigir 1988 un monument a la pau. També en un mur hi ha diverses plaques commemoratives com les dels voluntaris de les Brigades Internacionals, la de la 43 Divisió Republicana i una d'homenatge al general Lister. L'Antonio ens explica que fa un any aquest indret va sofrir l'atac de grups falangistes que van robar algunes plaques i fer pintades feixistes.

En tota la zona es poden veure encara ara trinxeres, 'xavoles' (que així en deien dels refugis improvitzats amb pedres per descansar, menjar o atendre els ferits). Encara ara es troben restes de municions, metralla i fins hi tot bombes de gran calibre sense esclatar. També en els camps apareixen esquelets de joves que aquí hi van perdre la vida i que eren enterrats allí mateix on queien abatuts. Els diferents punts estratègics van anar canviant de ma nombroses vegades, amb constants bombardejos de l'artilleria, nit i dia.

L'Antonio ens explica que acabada la guerra van venir molta gent de diferents indrets de la península a recollir l'enorme quantitat de material militar que hi havia per tot arreu, la gent d'aquí en deien el "metralleros", recollien especialment les veines de coure per vendre-ho com a xatarra. Es van produir molts accidents, morts i amputacions per aquesta causa.
L'Antonio des de petit, amb el seu pare que era pastor, també recolliren molt material, però ell es va dedicar a guardar-ne per fer-ne col·lecció. Ara aquest material, junt amb altres, es troba exposat al museu de Gandesa, on té la seu també el CEBE. En diverses habitacions del edifici del museu (antigues escoles) es poden v isitar recreacions de trinxeres, un hospital de campanya i molt material bèl·lic. També és interessant el recull de premsa d'aquell període i les 'octavetes' que llençaves des d'avions per desencoratjar els combatents o la població civil. Em va cridar l'atenció algunes escrites en català llençades pels feixistes i altres amb fotos de presoners menjant tranquilament. Demolidor sicològicament per un jove soldat de 17 anys, dins un forat a terra, bombardejat dia i nit, sense gairebé poder menjar ni veure.

Per la tarda visitem Corbera d'Ebre, la part alta anomenada 'Poble Vell', impressionant testimoni mut de la desolació que va causar el conflicte en els pobles d'aquesta zona. Just enfront de les serres de Cavalls i de Pàndols, epicentres de la batalla, trobem les restes del poble, preservades com a memòria de la barbàrie. Les cases derruïdes, els carrers enrunats, les rajoles de les estances interiors al sol, els cups ensorrats i coverts abandonats... alguns carros en les pallisses atrapats per les bigues caigudes. I l'església barroca de Sant Pere, amb la nau central enfondrada i amb el campanar encara amb els impactes de projectils ben visibles.
Actualment, en mig de la runa, hi ha unes 28 obres escultòriques de 25 artistes, instal·lació col·lectiva que porta el nom de 'Abecedari de la Llibertat'.

Fem fotos, panoràmiques i vídeo, però un fort sentiment de tristesa, pena i impotència ens envaeix. Ha estat un dia dur, molt diferent als itineraris del patrimoni que solem visitat.
Ja quan marxem vam veure aquesta vella i turmentada olivera, tot un símbol que quedarà gravat en la nostra memòria.

Pinell de Brai

2008-07-29T23:04:00.009+01:00

Avui arribem a les Terres de l'Ebre i pujant per una tortuosa carretera (C-43), de Tortosa a Gandesa, en mig d'un paisatge sec, dur, amb treballats d'oliveres, amel·lers (com diuen aquí) i frondoses vinyes, trobem a uns dos quilòmetres a la dreta El Pinell de Brai, un poblet tranquil i entranyable. Ens hostatgem a Ca l'Àngel, un allotjament rural, molt ben arreglat i on per cert tenen també la tradicional fonda, on es menja molt bé per un preu molt raonable.

El motiu del nostre viatge aquí és pel Celler Cooperatiu, un edifici modernista, també conegut com “La Catedral del Vi”, és l’obra mestra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (deixeble de Gaudí), construït entre 1918 i 1927. L'interior té unes enormes arcades parabòliques, fetes de totxana, que sustenten tota la coberta. La façana està decorada amb un fris de mosaic, del ceramista Xavier Nogués, que conté estampes que fan referència als treballs del camp, al vi i l'oli. Una obra que impressiona per la seva grandiositat i elegància, i fa pensar en la capacitat creativa del seu creador i el saber fer les artesans de fa un segle.
Davant el celler hi ha una mena d'esplanada, amb uns arbres i uns bancs per seure. Ens observa des de l'ombra un vall pagès que de mica en mica i entrem en pausada conversa. El bon home ens explica els patiments de la pagesía i com s'ha perdut la il·lusió d'altres temps. En aquest celler ja no es produeix vi ja que els camps s'han anat abandonant o canviant de conreu cap als amel·lers i les oliveres, però que ara tampoc són rendibles. Es queixa de que el preu del vi i de com s'ha revaloritzat, no ha repercutit al preu de la verema que paguen al pagès. Ja tan sols queden alguns pagesos jubilats que conreuen la terra i el desanim s'ha apoderat de la majoria. Tota una paradoxa per meditar.

Arribada la nit anem a descansar a ca l'Àngel on hi estem molt bé però hi trobem a faltar una connexió a Internet, ni que sigui per wiffi, ja que hem de consultar el correu i enviar missatges. Decidim doncs arribar-nos a Gandesa i mirar de connectar-nos... fem la tècnica del rastrejador 'pirata' o sigui anar amb el portàtil a la falda, tot conduint pels carrers del poble... trobem molt poques senyals i tan sols alguna oberta, però molt dèbils. Finalment captem una forta senyal que ens porta a la Fonda Serres, una antiga fonda ara plena majoritàriament treballadors de l'europa de l'est i altres orígens que es dediquen sobretot a feines de la construcció. Demanem alguna cosa per sopar, obrim els dos portàtils i ens connectem a la xarxa, en mig de la mirada sorpresa dels altres hostes que sopen a la sala.

Els perfils de Montserrat

2008-07-28T22:18:00.012+01:00

Iniciem una setmana dura, intensiva, ja que a l'agost no volem volem sortir a fer fotos. La sortida massiva de gent de vacances fa que les carreteres estiguin més congestionades i molts punts del patrimoni plens de gent. Dedicarem doncs aquest mes d'estiu a ordenar i muntar tot el material pendent.
Iniciem de bon matí una ruta pels camins i turons del voltant del Parc Natural. Les calitxes que enterboleixen l'atmòsfera, degudes a la calor d'aquesta època de l'any, es van esvaint a mesura qeu avança el dia. En els camps de conreu dominen els colors daurats dels rostolls recents. La Maria i jo anem guiats i conduits per tres responsables del Patronat i del parc. En Ramon és un gran coneixedor de la zona, condueix el tot terreny i ens porta per camins que molt poca gent coneix i que són rarament transitats. Aconseguim vistes insòlites dels variants perfils de la muntanya, també fem gigafotos i vídeo HD.

Al migdia parem per dinar i ho fem al restaurant 'la Barca', al costat de Monistrol de Montserrat. És una sorpresa trobar una cuina de les que anomenen 'd'autor'; sens dubte un racó gastronòmic a descobrir.

Per la tarda tornem a enfilar els camins, ara per filmar la cara sud i l'oest, seguint la ruta de la llum del sol.

Quan cau la tarda sorgeixen nuvolades cap a ponent que ens tapen la llum interessant que ens donaria la posta de sol. Decidim deixar-ho per avui, però abans de marxar contemplem com en els cims de la muntanya es formen les 'mantellines' que és com s'anomenen els núvols que s'arremolinen en els trencants de la serra degut a la condensació de la humitat que porten les marinades.

Ha estat un dia dur, especialment per les altes temperatures d'aquests dies, però la bellesa d'aquests paratges, sempre canviants, ens ha omplert l'esperit.

Aventures a la catedral de Tarragona

2008-03-27T22:19:00.006Z

Catedral de Santa Maria de Tarragona, dijous 27 de març

Després de descarregar amb el Bob el munt de trastos que portem
--trípodes, càmeres, maletes amb les òptiques, els cables, els focus, els ordinadors...--,
estava intentat fer fotos del retaule de l’altar major, immens i magnífic relleu obra del Mestre Pere Joan, i alhora intentant enregistra-ho amb vídeo.
Per la seva part el Bob il·luminant i apartant a la gent: grups de jubilats, turistes diversos, grups de canalla d'escoles...

També ens donava problemes una gran xarxa del sostre i les bastides del final de la nau central, ja que resulta que a la teulada fan obres i a la part superior es sentien les moles i els crits dels paletes.

Mentre filmava, s'apropa un senyor gran, ben vestit, i es fica davant la càmera, i m'explica la relació de Gaudí amb Tarragona i el fet que segons ell Gaudí va crear la Sagrada Família copiant la forma del retaule aquest de l'altar major... (llegir+)
També una senyora ve i m'ensenya que en mig del retaule on narra els turments de Santa Tecla hi ha unes mosques de pedra sobre uns bous... També m'ensenya el carro amb què treuen en processó el braç de la santa i insisteix que ells no veneren la santa sinó el seu braç... I m'explica el martiri de la patrona:
va ser llençada en una fosa amb rèptils verinosos, però la van respectar;
la van lligar a uns bous per esquarterar-la, però van perdre la força;
la van ficar en una pira de foc per cremar-la, però el foc es va apagar,
i finalment la van llençar en un fossar amb lleons, però aquests li van llepar les ferides...
Els seus perseguidors avorrits la van deixar lliure i la santa es va refugiar en una cova durant uns anys, però quan un dia, ja anciana, uns soldats la van voler ultratjar ella va pregar i la cova es va esfondrar... i tan sols en va quedar a la superfície el seu braç... i és aquest el que veneren a Tarragona
...quines històries...!
He fet aquesta gigafoto que permet veure en detall les escenes dels turments de Santa Tecla. I encara en més detall les mosques!

En això que ens comuniquen que ens afanyem, que hem de plegar abans de les 12, ja que vénen els monjos de Montserrat a fer una missa solemne...
Ostres!

Mentrestant un grup de sordmuts en mig dels altars netejant, que els deies alguna cosa, que apartessin sisplau els pals i les escombres, i no t'entenien, pobres,
i entraven a l'altar en plena feina meva --jo amb les dues càmeres i dos trípodes, cables, focus...
enregistrant i fent fotos tot a l'hora.
I en aquestes que entren quatre monjos de Montserrat, ancians, amb cadires de rodes portats per quatre monjos més i amb un guia que els explicava els indrets de la catedral.
I jo allí en mig de piles de trastos dins l'altar major!

Quan jo em volia fer fonedís, resulta que un dels monjos em reconeix, era el germà Jordi Castanyer, el que ens va casar a la Maria i a mi, i que ja vaig trobar en la visita a Montserrat l'any passat.
I ve cap a mi i m’abraça en mig de tota l'escena, amb els focus, i em presenta el 'guia' que resulta que era el bisbe de la diòcesi, què dic el bisbe, l'ARQUEBISBE, Monsenyor Jaume Pujol.... i li diu que sóc el seu germà.
Ostres... quina situació!

I els sordmuts allí mirant l'espectacle amb els pals de fregar a les mans, i la gentada a baix esperant la missa. Una escena per a una pel·lícula surrealista.

Un dels monjos vells, de 101 anys, es va ficar a plorar, emocionat, ja que el senyor arquebisbe li explicava l'escena del martiri de Santa Tecla del retaule.
...I al costat el Bob que no entenia res.
Tota una situació increïble.

Llavors els monjos es van acomiadar, ja que havien d’anar a vestir-se per dir la missa
--deurien ser en total uns 20 o 30 monjos, suposo que quasi tota la comunitat, que venien de visita a la catedral de Tarragona.

Ostres! ...Llavors me’n recordo que havia de ficar diners al cotxe en zona blava, i marxo corrents, i li dic al Bob que ara torno.

Resulta que tenia el cotxe a la zona dels voltants de la catedral.
Deixo el Bob controlant tot el material, i quan torno per la part de darrera la catedral una dona vella que anava a la missa va caure a terra i es va clavar les ulleres al nas i va quedar estesa amb una sangada que li rajava per la cara. Jo naturalment la vaig recollir i aixecar de seguida.

La pobra dona es va atabalar i es va ficar a tremolar tota, dient que era el final, que estava acabada, i jo li vaig dir que res, que no era res i que l'acompanyaria al CAP...
¿Què feia? ¿Deixava tot el 'tinglado' que teníem muntat amb el Bob sol?
Però no podia deixar aquella dona.
Llavors ella que podia caminar, i entre sospirs va dir que no, que volia anar a casa,
plorant i atabalada, i que tenia una germana que vivia allí a prop.
I que la portés a casa.
Però jo insistia amb allò del CAP, i ella amb el mocador a la cara plena de sang, tota tremolant com la fulla d'un arbre.

Però va insistir i la vaig acompanyar a casa, en un dels carrerons de la part vella.
I llavors a casa va ser tota una escena: amb la germana , que no responia, cridant esverats tots, les veïnes...
Finalment vam trobar la clau i vam poder entrar a casa on va aparèixer la germana, també gran, esfereïda...
Però jo les vaig anar calmant, dient que no era res, que la portessin al CAP o que avisessin una ambulància, però que no era res, que allò de la sang era tan sols una cosa aparatosa del tall del nas.
I es va anar calmant.

Jo anava tapat, amb bufanda i amb una gorra. Li vaig fer un petó i li vaig dir que ara ja estava tranquil.la, que no li sagnava la ferida, que havia de marxar i que ja tot aniria bé.
I llavors la dona va començar a cridar que jo era un àngel que el Senyor li havia enviat, i que l'havia salvat. I fins i tot va dir: “No un àngel; un apòstol del Senyor!”

A la casa, les veïnes, vàries dones grans i la germana em van mirar esfereïdes per sota la gorra,
pensant que potser sí que era un apòstol aparegut del no res a salvar la pobra velleta que anava a missa, i que ara un cop acabada la seva miraculosa feina li feia un petó i desapareixia sense deixar rastre....

He entès ara com va això d'alguns miracles...
Ara aquesta dona potser em deu estar ficant un ciri a la catedral, segura i convençuda que a les portes d’una mort segura un desconegut amb barba i gorra, per tapar-se una mica, la recull i la porta salva fins a casa.

...I mentre el Bob allí esperant, que no sabia el que passava, quan era de camí de tornada, em va trucar al mòbil. Jo que li vaig dir que havia caigut una dona, i ell que no entenia res, pensava que jo havia caigut i que m'havia perdut...
Una conjunció de mals entesos enormes.

Al final, després de córrer pels carrerons, vaig aparèixer a la catedral i una música sublim va inundar les naus... eren el monjos que van començar a cantar a cor amb un orgue que espetegava per les parets. (+música: intro de la missa)

...I a fora va començar a ploure.
Tota una escena mística...

Vaig agafar la gravadora i ho vaig enregistrar.
Un dia memorable

Sant Bartomeu de Bellpuig

2008-03-14T20:51:00.006Z

Després d'una llarga temporada de preparatius (i també de realitzar altres feines), reprenem una segona fase del projecte patrimoni.cat. Aquest cop he triat una localització molt propera, i segons cop podriam dir bastant desconeguda. Es tracta del Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig. Aquesta construcció renacentista "fou fundada el 1507 per Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i aleshores virrei de Sicília, que obtingué del papa Juli II una butlla per establir un convent de franciscans al lloc on hi havia una antiga capella de Sant Bartomeu".

El lloc, a les afores del poble, és tranquil i amb molt poques visites. Tan sols he trobat uns paletes xinesos que restauren la façana nord, i que no parlaven ni una paraula de català ni de castellà, la feina ha estat meva per explicar-los que necessitava retirar tubs i fils dels llocs on tenia que fer les fotos.

Dins el recinte m'he estat una estona respirant la pau del claustre, i gaudint d'un espectacle de reflexos de la llum del sol que picava en les vidrieres superiors i xispejava de llum tot el claustre.

Avui he fet un nou experiment que em va sugerir l'Albert Sierra i és d'enregistrar el 'so ambient' del lloc. He portat la gravadora digital (Marantz PMD620) i he capturat especialment el so dels ocells, que ressona de forma especial i intensa en l'espai porticat, però de fons, la gran sensibilitat dels micròfons ha captat el soroll de la formigonera dels xinesos que treballen a l'exterior de l'edifici, també se sent algun cotxe que passa per la carretera que porta a Belianes, però en tot cas és el so del lloc aquest dia. Despres he fet una panoràmica (HDR) que he juntat amb el so ambiental, el resultat, tal com sugeria l'Albert és interessant: claustre QTVR.

També he muntat una versió normal (sense la tècnica del HDR) per poder comparar els dos sistemes: claustre NO-HDR. En aquesta versió podem veure clarament una zona, on toca el sol, molt 'cremada', per resoldre-ho caldria fer una exposició de totes les fotos de la panoràmica amb una velocitat d'opturació més ràpida, que permetria veure correctament exposada la zona il·luminada pel sol, però llavors la resta quedaria molt enfosquida, i la sensació que ens transmetria no seria precisament la que tenim en el claustres, ja que és molt lluminós. Així doncs, al meu entendre, la solució del HDR és una interpretació de la realitat més propera a l'experiència visual humana.

Just al costat del claustre trobem un pati molt bonic en el que vaig repetir l'experiència de fer la panoràmica (amb tècnica HDR) i enregistrar el so ambient: pati QTVR.

Un element arquitectònic que em va cridar força l'atenció va ser el de l'escala de cargol que puja des del claustre fins al campanar. L'escala és de pedra de les que s'anomenen d'ull obert, això és, que no tenen eix de suport al mig. En aquesta imatge ho podem veure perfectament

L'església del convent va acollir el mausoleu del seu fundador, Ramon de Cardona-Anglesola, el 1531, magnífica obra renacentista feta amb marbre blanc de Carrara. Però el 1842 es va traslladar a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig.
Em vaig dirigir doncs allí per fer una panoràmica del conjunt escultòric, però em vaig trobar que justament aquest dia s'iniciaven les cel·lebracions de Setmana Santa, que a Bellpuig tenen una dimensió popular molt important. Amb l'església plena a gom a gom m'ha estat impossible doncs fer les fotos que he deixat per un altre dia. Malgrat tot he passat una bona estona escoltant els cants del cor de veus que acompanyaven la cel·lebració. Un dia bonic.

Fumanyà i Olius

2007-10-11T11:03:00.000+01:00

El matí és presenta clar i lluminós, però amb núvols compactes que tapen de tant en tant el sol. Després de fer alguna foto a l'exterior de la catedral de la Seu enfilem la carretera de la Solana cap a Puigcerdà que passa per Pont de Bar, Martinet i Bellver de Cerdanya, seguint el riu Segre amb el vessant nord del Cadí a la dreta i els Pirineus a l'esquerra. El paisatge és d'una bellesa extraordinària. La pluja del dia anterior ha deixat l'aire net i transparent; entre els prats verds i boscos de pins sorgeixen grups de d'arbres caducifolis de colors ocres i ataronjats. Però és aquesta llum especial de la tardor lo que m'encisa.

Travessem el túnel del Cadí i uns quilòmetres després de Bagà trobem un desviament cap al petit poble de Fígols. Continuem pujant l'estreta carretera arribem a les antigues mines a cel obert de Fumanyà. Poc abans ens hem equivocat de camí i hem fet un petit descobriment que ens sorprèn. Es tracta de l'església romànica de Sant Mateu, ni més ni menys que del s. X. Però lo que realment entristeix és veure el seu lamentable estat de conservació. Just al costat, a uns pocs metres, s'ha construït un magatzem agrícola i una vivenda, que pel que sembla no hi viu ningú. La porta de l'església és oberta, tan sols un cable en lliga el pany. A l'interior es pot percebre encara més el seu estat d'abandonament, hi han fet foc en el absis i el cor de fusta s'utilitza com a magatzem. He fet fotos de tot i es poden veure en aquesta pàgina com a testimoni del que queda encara per preservar del nostre patrimoni. Suposo que aquest és un de tants exemples que fica en evidència la paradoxa de l'enorme riquesa del patrimoni històric i, a l'hora, la complexitat de finançar el seu manteniment.

Un cop hem retornat al camí correcte fem cap al jaciment palenteològic on es poden veure les famoses petjades de dinossauris. Sincerament menys espectaculars de lo que m'imaginava. Però un cop et fiques al mig de l'excavació, al costat de la paret, quasi vertical, amb la gran quantitat de marques de les petjades (més de 400), tractes d'maginar com era l'escena fa 65 milions d'anys, i te'n adones també de les immenses forces geològiques que han plegat aquets paratges. Impressionant.

Després de fer les fotos i una panoràmica continuem el nostre viatge, aquest cop cap al Solsonès. Baixem fins a Berga i d'allí una petita i tortuosa carretera ens porta cap a Solsona, passant per petits pobles com l'Espunyola i Navés, on parem a dinar. Poc abans de Solsona hi ha un desviament cap a Olius. Cal que ens donem pressa ja que la llum de la tarda comença a esvair-se i tenim molta feina per fer. Aquesta església, consagrada l'any 1079, sorprèn per les seves grans proporcions i especialment per la cripta, que em recorda molt la se Cardona. Els espais són molt foscos i cal que muntar il·luminació complementaria. És curiós que no hi ha cap persona ni a l'església ni als voltants, on per cert hi ha unes excavacions en procés. Tan sols cap al final del dia apareix un pagès, d'una masia propera, que ajuda el rector, Mn. Enric Bartrina, a fer neteja i endreçar els espais per les celebracions religioses. Aquest bon home, sord com una tàpia, té les claus de tot i ens deixa oberta la sagristia i el campanar, per poder endollar les llums. Plàcidament ens explica històries de la seva vida i de les seves activitats. Després se'n va a sopar i diu que ja li portarem les claus quan marxem. Viatjar per aquestes terres i llocs poc coneguts realment és un goig, res a veure amb els grans monuments i les grans ciutats, on la burocràcia dels gestors i la gran quantitat de turistes fa difícil gaudir de la historia amerada en les parets.

La seu d'Urgell

2007-10-10T20:15:00.000+01:00

Sortim de bon matí cap a la comarca de l'Alt Urgell. Pel camí es comença a fer present els colors de la tardor, que omplen el paisatge d'una gran varietat de verds, grocs, ocres i vermells, com en cap altre moment de l'any. Aquesta estació però també és propicia a canvis sobtats del temps, amb núvols i pluja freqüents.

En arribar a la Seu ens dirigim a la casa rural les Valls del Cadí, on ens hostatgem. Aquesta antiga masia ha estat restaurada, i habilitada una part, per dedicar-la al turisme rural. Aquesta activitat resulta un bon complement de les activitats agrícoles i ramaderes, tan mermades els darrers anys.

Ja a la catedral el primer treball és a la galeria superior de l'àbsis, però l'accés no és públic i cal que ens obrin una porta del costat dret del transcepte i pujar per una mena de passadís estret amb escales molt altes, ple de teranyines. La primera sorpresa és que la galeria es troba plena d'excrements de colom, que pel que es veu aquí són una autèntica plaga. Busquem doncs una escombra i netegem el terra per deixar la panoràmica una mica decent.

En una de les estances superiors trobem un objecte curiós, relíquia del passat, es tracta d'una matraca enorme, antic instrument de percussió que s'utilitzava durant la setmana santa quan no es podien fer sonar les campanes. És una roda de fusta accionada amb una maneta, que conté 10 martells de fusta, que en girar fan un soroll estrepitós.

A la una del migdia encara estem a la galeria i han de tancar l'església i el museu, però ens donen la opció de quedar-nos tancats al claustre. Com que cal aprofitar la llum i sembla que a la tarda hi haurà tempesta, doncs hi accedim. Sort que portem un entrepà ja que no obriran fins a les 4 de la tarda.

Aprofitem aquesta insòlita situació per fer diverses panoràmiques del claustre i també per fer fotos de l'interior de l'església de Sant Miquel que també ens han deixat oberta.

El claustre de la Seu és magnífic, ampli i lluminós, on hem tingut el privilegi de passar aquestes hores de calma i pau. Cap a mitja tarda però el núvols cobreixen el cel i comença a descarregar amb força un aiguat considerable.

Mentre cau la tempesta aprofitem per fer l'interior de l'església i el museu. Tan sols ens anem trobant amb un grup de turistes francesos jubilats que semblen esperar que passi el temporal.

A les sis es tanca i encara plou. Carreguem el material al cotxe i aprofitem per passejar pels nombrosos carrers porticats que hi ha en el centre històric.

Al final de la tarda deixa de ploure i en el cel apareix un fantàstic espectacle de colors: lila, rosa, blau elèctric, taronja i vermell. Demà al matí farem les fotos de l'exterior, però ara, amb la llum que té el cel i les façanes ja il·luminades no em resistexo a fer un intent. Ja de nit anem a descansar a la casa de pagès que ens hostatja.

Palau de la Generalitat

2007-08-08T01:59:00.000+01:00

Avui dia 8 d'agost és el meu aniversari, 54 anys i una feina maca per fer.
Vam decidir amb el Bob de fer junts el Palau ja que, a més de la feina que hi teniam, era una bona oportunitat de visitar-lo, ja que no és fàcil obtenir els permisos per poder fer fotos lliurement pel seu interior. Malauradament aquest matí plou de forma abundant i continuada. Despres de veure les localitzacions decidim que jo faré avui els interiors i demà ell farà els espais exteriors. El temps mana. Com que és agost molta gent està de vacances i, apart dels pocs funcionaris que hi ha i operaris fent reformes, no puc veure cap cara coneguda; m'hauria pogut saludar al nostre President.
El Saló Sant Jordi impressiona, però em preocupa la diversitat de llum. Per un costat la llum interior, càlida, però que enfoca majoritàriament al terra (que per cert està molt polit i reflexa tot com el vidre), així doncs molts espais, especialment del sostre es troben en penombra. Per altra part tenim la llum que entra per un costat per les finestres que donen a la plaça Sant Jaume i per l'altra part la llum del pati d'entrada. Ambdues amb llum especialment freda avui per causa dels núvols. Així doncs emprenc la laboriosa tasca de fer bracketing pensant en resoldre l'interior amb HDR, despres caldrà fer unaltra passada amb la temperatura del color exterior. El resultat, despres del llarg procés d'ensamblatge de tot plegat, ha estat al meu entendre satisfactori.

La tècnica HDR és molt nova i dona uns resultats estranys, però crec que val la pena avançar en la recerca. He montat un petit exemple de quin és el problema i com es resol:

en aquest punt de la Capella Sant Jordi tenim que l'espai interior hi ha poc llum i per la porta podem veure l'espai exterior que dona al pati dels tarongers, pel que ens entra llum dia molt més intensa. Per tant si mesurem la llum exterior ens dona que necessitem per exemple 1s. d'exposició però l'interior ens quedarà molt fosc, mentres que si fem cas a la llum interior necessitem una exposició de 5s. però llavors ens queda l'exterior cremat.

Aquest problema amb la vista humana no ens passa ja que tenim una major latitud de visió, o sigui que podem percebre simultàniament un rang major d'il·luminació. Les pel·lícules de suport químic tenen encara una latitud una mica superior a les digitals, però en tot cas tampoc resoldrem el tema. Així doncs una possible solució és la que ens dona aquest mètode del HDR (Hight Dinamic Range) [per contra del mètode tradiconal que s'anomena LDR (Low Dinamic Range)].

Utilitzarem tres imatges amb la mateixa obertura de diafragma però amb tres velocitats diferents. Per obtenir uns bons resultats cal utilitzar sempre trípode i, si la nostra màquina ho suporta, el sistema anomenat 'bracketing' que permet fer tres fotos consecutives indicant de forma automàtica les diferencies en l'exposició. Posteriorment amb l'ordinador es tracta de fer una mena de 'mitja' de les parts exposades que ens interessin. Un dels millors programes per fer-ho és el Photomatix (Photoshop també té una eina per fer-ho però menys especialitzada). El resultat és una imatge de 32 bits per canal (de trilions de colors), que no podem veure representada en un sistema convencional amb monitors que suporten imatges de 8bits per canal (16.7 milions de colors). Aquesta imatge conté tota la informació de les tres imatges i es pot guardar en format natiu .hdr o .tif (32bit). Cal despres fer-ne una versió de 16 o 8 bits prenent decisions sobre la intensitat, els nivells, la lluminositat i saturació. Per tant un procés totalment subjectiu amb virtualment infinits resultats possibles.

Aquesta tècnica, de moment molt nova i experimental, té els seus partidaris i detractors. Per exemple al meu company de projecte Bob Masters no li agrada gens, diu que tot queda molt pla i estrany. I en certa mesura crec que té raó, però és innegable que a nivell de descriure i explicar un espai té el seu interès.

Mentres estic calficat amb aquestes cabories, resulta que a fora comença a sorgir clarianes en el cel i uns tímids rajos de sol il·luminen el Pati dels Tarongers. Aniré doncs amb paciència a veure que hi puc fer.

En una foto panoràmica lo pitjor que pot passar és un cel amb clarianes que tapen el sol de forma arbitrària i inesperada. Quan fas 25 fotografies girant la càmera 360° i tens una variació de llum tan gran en algunes d'elles, els resultats són impresentables.
Despres d'una llarga espera i de tres intents finalments tinc una sequència acceptable. Els resultats són aquets:

I aquesta és la versió interactiva QTVR.

Galeria de fotos

2007-06-12T13:50:00.000+01:00

hem fet una selecció de les fotos personals de tot el viatge on el Bob i jo mateix ens veiem en acció. També alguns personatges i detalls més anecdòtics, però que en algun moment ens han desvetllat l'interés.

Les Valls d'Àneu

2007-06-08T20:29:00.000+01:00

Divendres dia 8 de juny. Per fi un dia clar.
Caminem pels carrers estrets d'Esterri d'Àneu fins a la casa Gassia, seu actual del Ecomuseu, que ha conservat intacta l'estructura i formes de viure d'una casa tradicional pirinenca. Impressiona veure les diferens estances, amb el terra i moltes parets de fusta, amb els estris quotidians. Pensava en la gent que hi va viure, les històries que es van recontar a la vora del foc i els llargs dies d'hivern...

A mig matí pujem per la Vall Farrera fins a Lins i una mica més enllà trobem Àreu, un petit poblet de cases de pedra, molt maco; sembla que la febra constructora no ha arribat encara per aquí. Ens espera Joan Marco que es cuida de la serradora hidràulica tradicional que anem a veure. A uns pocs quilòmetres del poble hi ha dues construccions de pedra: en el de la dreta és on s'hi troba la serradora i en el de l'esquerra una 'mola' o molí per moldre el gra i fer farina, i també un generador d'electricitat, evidentment molt posterior, i que ens explica el Joan va funcionar fins als anys 60 del segle passat, i que donava corrent elèctrica al poble. L'aigua del riu és la que mou una roda que permet que funcionin tots els enginys.

Vam caminar per una antiga sèquia, pel mig del bosc fins al riu, per obrir la comporta que dona accés a l'aigua. Pel camí cal tancar els diferents 'astoladors', que són les peces de fusta que tanquen les diferents sortides de reg (a l'Urgell en diem 'astelladors'). És impressionant veure com baixa l'aigua per la sèquia i com, quan arriba a la serradora, es precipita per dins un vell tronc de fusta fins a picar les pales i moure l'eix, també de fusta, que fa funcionar tots els mecanismes. Els pagesos pujaven fins aquí dalt els troncs de pi tallats per ells mateixos, per fer 'taules' de fusta per diferents usos, i també el blat per fer la farina que necessitaven per fer-se el pa.
Tan la serradora com el molí i el generador encara funcionen, convertits avui en testimoni d'un època i d'uns estils de vida. Per aquí hi passen molts visitants i escolars, on el Joan, i ara també el seu fill, mantenen actius aquests elements tan importants de la tecnologia i cultura popular.

Val d'Aran

2007-06-07T21:06:00.000+01:00

Pel camí hem tingut molta pluja. Hem passat el tunel i hem baixat fins a Vielha. És sorprenent veure l'activitat d'aquesta vall, però especialment sorprenent és veure la gran quantitat de cases i establiments tancats. Fins hi tot a Arties ens costa de trobar un establiment obert per menjar alguna cosa. Gairebé en molts carrers sembla una ciutat deserta. Ens hostatgem en un petit hotel a peu de carretera, malauradament sense conexió Internet.
Al matí a les 8 puntualment baixem a esmorzar, curiosament coincidim a la taula del costat amb el Síndic d'Aran Carlos Barrera. A 3/4 de 9 ens passa a recollir la Elisa Ros, responsable del patrimoni d'Aran. L'Elisa serà d'una ajuda inestimable per realitzar el nostre treball.

Primer que tot anem a Unha, a l'església Santa Eulària. Descobrim molts elements interessants i originals: el seu campanar, les figures de la teulada, les pintures de les parets, el peu de l'altar, el retaule barroc, i al darrera, a la sacristia, unes pintures romàniques recuperades; la pica baptismal, una pica de pedra molt treballada pel oli... i fins hi tot, en unes recents cates en una paret, s'han descobert sota el guix unes pintures que possiblement són una representació d'Adam i Eva. Encara queden coses per descobrir.

Despres anem cap a Salardú, a l'església de Sant Andreu. Allí hem de demanar permís a Mn. Josep Quellada, rector de les tres esglésies que visitarem avui. En Mn. Josep mostra una certa reticència i cansament per les contínues 'visites turístiques', però després d'una gestió molt efectiva de l'Elisa i uns caramels balsàmics de l'Urgell, la cosa es suavitza i podem fer la feina. La riquesa patrimonial d'aquestes esglésies és enorme, es pot veure perfectament que l'aillament de la vall va prevenir el 'buidat' (o directament l'expoli) del patrimoni que han sofert moltes altres comarques.
També apareix per allí un noi (dic noi per lo sorprenent jove), Daniel Villarubias, que resulta ser un expert en campanes i campanars, entre moltes altres coses, que està fent un estudi de les campanes de la vall. Tot una sorpresa enriquidora. Les converses entre ell, l'Elisa i el mossén no tenen desperdici, i resulta una lliçó magistral d'història de l'art d'aquest racó del nostre país. Fem fotos de l'exterior amb el imponent campanar, les figures de la teulada, el pòrtic d'entrada i a l'interior el venerat Crist de Salardú. Les parets amb moltes pintures de diferents èpoques que mirem de recollir amb ajut d'il·luminació artificial.

La tercera i última destinació és Arties, a l'església de Santa Maria, del segle XII. Una autèntica meravella, d'una riquesa extraordinària. Molts retaules barrocs amb alguns elements gòtics. Especialemnt notables i sorprenents són unes pintures renacentistes del sostre, molt ben conservades i de les que faig unes quantes gigafotos. Serà molt interessant poder estudiar-les amb detall. Buscant informació per Internet he fet una troballa sorprenent. Resulta que a principis del segle XX un metge català, Josep Salvany, membre del Centre Escursionista de Catalunya i aficionat a la fotografia, va realitzar al llarg d'una dècada i mitja més de 10.000 fotografies, especialment del nostre patrimoni. Moltes d'elles amb una tècnica molt novedosa per l'època: l'estereografia. Curiosa coincidència que quasi 100 anys despres estem fent una feina similar a la que ell va fer, ara també amb una tècnica novedosa com és la fotografia panoràmica digital. Podem consultar la seva colecció en el web de la bibliotyeca de Catalunya 'Fons fotogràfic Salvany', allí he trobat la una foto de l'església d'Arties, feta el 1917 sobre una placa de vidre esterogràfica [reproduida aquí]. No tinc accés a una imatge de més resolució, però malgrat tot no m'he pogut resistir a la temptació de convertir la foto del Josep Salvany a un format anaglífic, que si teniu per casa unes ulleres d'aquelles amb un vidre de cada color (blau i vermell) podreu veure amb relleu aquí:

A la tarda ens dirigim altre cop cap a Vielha per fer fotos de la Fàbrica dera Lan, una petita casa de pedra, al costat del riu, on es transformava la llana, que portaven pastors i ramaders, en capdells de fil. Va ser construida a finals del segle XIX per Josep Portolès, que havia après l'ofici a França, i es va mantenir en actiu fins als anys setanta del segle XX, despres de tres generacions de treball familiar en aquest ofici. La fàbrica ara és propietat del Conselh Generau d'Aran i administrada pel Museu del la Val d'Aran que la mantenen encara funciona amb finalitats didàctiques. La Fàbrica dera Lan és un exemple molt representatiu de les petit es indústries tèxtils que van sorgir al Pirineu al segle XIX. [+info]

Al capvespre, amb una llum de ponent màgica i unes vistes de les valls imponents, ens enfilem serpentejant cap al pas de la Bonaigua, camí del nostre proper destí: les Valls d'Àneu.

Dimecres, dia 6

2007-06-06T19:00:00.000+01:00

Aquest dimecres ens hem llevat aviat ja que tenim moltes localitzacions per fer.
El primer lloc on hem anat és Sant Feliu de Barruera, amb una portalada porxada molt maca. Hem fet una panoràmica amb el sol encara molt baix i per tant amb un contrallum molt fort. L'església es troba amb obres i no hem pogut fer l'interior.

Serpentejant una estreta carretera hem pujat fins a Durro on hem vist la magnífica església de la Nativitat, amb molts elements interiors barrocs, testimoni de l'importància religiosa del lloc. Però avans de descarregar el material ens enfilem fins a Sant Quirc de Durro, una ermita molt petita en un pla elevat des d'on es pot contemplar tota la vall. Davant mateix, en el cap del turó, un pi molt gran, anomenat 'lo faro', tallat al bosc i plantat aquí de fa poc, apunt per la festa de les "Falles" on la gent encent una gran foguera devant de l'ermita i baixa amb les teies enceses per vells camins de la muntanya. Allí al costat he vist una font petita, però d'un aigua clistal·lina fresquíssima.

Tornem a Durro on el Bob es queda a fer les fotos mentre que jo, acompanyat per l'Òscar del Centre del Romànic, vaig cap a Santa Maria de Cardet. L'església també es troba en obres i tan sols faig algunes fotos de l'exterior i de la cripta, un petit espai sota l'àbsis, molt fosc, tan sols il·luminat per una petita finestra. Aquesta deu ser la imatge més propera al ambient original romànic.

Malgrat no ho tenia previst, l'Òscar insisteix per anar fins a l'Assumció de Coll, església que encara no ha tingut cap intervenció, però que té alguns elements interessantíssims, per exemple els capitells de la portalada molt ben conservats i el magnífic forrellat.

El dia s'ha agrisat i altre cop el cel s'ha cobert de núvols. Torno a Durro a buscar en Bob i anem a dinar.

Per la tarda tornem per segon dia a Sant Climent de Taüll. En Bob fa les fotos interiors i jo faig una panoràmica exterior. Despres busco un lloc adient, una mica distant, per fer una gigafoto. M'enfilo a una roca i espero durant una hora a que surti una escletxa de sol per fer el mosaic de fotos. Després de diversos intents ho aconsegueixo, crec que haurà quedat força bé. Tan sols em sap greu que al poble hi ha unes quantes grues enormes, pintades de color taronja, que espatllen la vista. La febra constructiva també es fa evident aquí. Hauré de fer meravelles amb el Photoshop. [+Aquest és el primer montatge de la gigafoto].

Finalment, amb una llum molt maca del sol de final de tarda, fem algunes fotos pendens d'Erill la Vall. Prop d'allí, en un prat, veiem un grup de cavalls que pasturen plàcidament; no ens podem resistir a aturar-nos per fer una sèrie de fotos bucòliques.

Ja quasi de nit recollim les coses a Casa Pernalle i enfilem cap al nostre proper objectiu: la Val d'Aran.

Vall de Boí, dimarts

2007-06-05T23:45:00.000+01:00

Ens hem llevat a les 8 del matí, amb un cel radiant. Hem fet fotos exteriors a l'esgésia d'Erill la Vall, a Sant Joan de Boí i a Sant Climent de Taüll. Per sort amb molt poca gent ja que encara no és temporada alta de turisme. Però cap al migdia els núvols han començat a creixer fins que han descarregat amb ganes. Llavors doncs hem fet les fotos interiors, un aixopluc privilegiat.
Després d'un menú calent hem tornat, encara plovent, a fer l'interior de Sant Climent, on teniam molta feina, i també una panoràmica que ens quedava pendent a Boí.

En tornar a Erill la Vall ens esperava una sorpresa. Resulta que estaven montant la il·luminació nova al voltant de l'església, utilitzant una d'aquestes cistelles-grua mòbils que es fan servir ara. La manejava un treballador búlgar que es diu Rumen. Preguntat mig en broma si podiam pujar a fer fotos ens ha dit que sí. Sense dubtar-ho, i mentres el Bob feia fotos a l'interior, he pujat amb el Rumen tan alt com donava el braç articulat del vehicle (potser uns 10 metres?). La cistella es movia una mica i queia una pluja constant, però he aconseguit unes fotos insòlites com aquesta:A la nit hi he tornat a fer una panoràmica exterior de l'església amb la il·luminació nova. Però això ho veurem un altre dia. Vaig a dormir.

Vall de Boi

2007-06-04T23:13:00.000+01:00

marxem aquest dilluns dia 4 a la tarda cap a la Vall de Boí, el Bob Masters i jo. Passem per Balaguer i per la Franja. Trobem molta pluja, però de tant en tant escenes majestuoses de llum i arcs de Sant Martí. Ja ens voliem aturar en molts indrets, però hem d'arribar a Erill la Vall, el nostre destí per pernoctar.

En arribar, la pluja s'ha esvait però apareix un cel de molts colors, amb un blau que no em puc resistir a intentar capturar, encara que la meva 5D és incapaç de fer-ho amb tota la seva intensitat. La vista és del poblet de Boí, a l'altre costat de la vall.

A casa Pernalle, una casa rural, ja ens esperaven i ens tenen preparades dues habitacions molt maques i ben endreçades. Des de l'escala de la casa puc veure una vista, del poble i el seu campanar, il·luminats per aquest estrany cel. (La foto no està corretgida de color).
A l'habitació en obrir el portàtil he tingut l'agradable sorpresa de trobar-me amb una senyal wiffi! Podrem estar encontacte doncs.
Menjem una mica i a descansar que demà ens espera un dia dur.

2007-05-29T20:20:00.000+01:00

Avui he anat fins a Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, un bonic municipi de 2.600 habitants, d'origen medieval. Per entrar al casc antic cal travessar un dels quatre portals que encara queden de l'antiga muralla.
M'acompanya Jaume Bonet, d'ofici impressor, ara jubilat, que exerceix de sacristà i que m'explica moltes històries del lloc.
Fora del nucli urbà es troba l'església de Santa Maria de Bell-lloc, del s.XIII i amb una bonica portalada d'estil romànic. He fet una foto panoràmica a l'interior al costat del sepulcre gòtic de Pere V de Queralt i d’Alamanda de Rocabertí.
De tornada agafo una petita carretera que passa per Vallfogona de Riucorb i Guimerà. Un camí realment bonic i molt tranquil amb poblets preciosos: Rauric, la Cirera, Llorac i Albió. El dia ha estat espléndit. [+info]

Montserrat, vista desde la Creu de Sant Jaume

2007-05-23T02:15:00.000+01:00

He muntat el mosaic d'imatges per tenir la gigafoto des de la Creu de Sant jaume, mirador excepcional per veure tot el conjunt del Monestir, Basílica i complex d'edificis de serveis.
http://www.calidos.com/cultura/barcelona/montserrat/vista_general/
No ha quedat tan bé com caldria ja que al no disposar del trípode ha donat irregularitat al conjunt. Però malgrat tot es pot veure bastants detalls, per exemple els diferents mitjans de transport: funicular, telefèric i també el trenquet que porta des de l'aparcament fins a la plaça. També es pot veure i explorar el jardí del Monestir (on vaig tenir el privilegi d'estar-hi uns dies, amb llargues estones de lectura, l'any 1973); lloc apacible amb una petita ermita romànica (que no en se el nom) i que em consta que és del s. X o anterior. Al final del jardí hi ha un petit mirador des d'on, els dies clars, es pot veure el mar... i fins hi tot Mallorca algun monjo em va confessar...

Per curiositat tècnica dir que la imatge aquesta té 17.000x11.497 píxels i pesa amb TIFF 559MB.

Un dia amb cel clar hi tornaré amb trípode.

Crònica de Montserrat

2007-05-20T18:02:00.000+01:00

He arribat ara fa poc de Montserrat... estic bastant fet pols ja que ha estat un dia diria 'intensiu' vaig anar-hi ahir dimecres, acompanyat de la meva dona Maria, a la tarda, per poder estar a primera hora de dijous, tal com em va aconsellar el meu amic Pare Jordi Castanyers, monjo de Montserrat, i el mateix Òscar Bardají, responsable de comunicació del monestir. Hem estat a l'hostatgeria, amb austeritat monacal, un sopar en un menjador per a hostes i peregrins, però d e sostres inmensos i grans quadres a les parets. Una llarga estona de converça amb el Pare Jordi que ens va ensenyar també el menjador dels monjos... realmetn impressionant [llàstima, no portava la càmera a sobre!]. Hem dormit en una cel·la amb finestres a la plaça amb una pau envejable, tan sols alterada per les campanes que marcaven les hores... i a les 6 de peus a terra per anar a 'laudes'. No he pogut fer la pano al bell mig de la celebració com pretenia, però sí després...:-) Però he fet fotos interessants i testimonials de la cerimònia. (Que per altra part s'ha de dir és tot un privilegi sentir cantar els monjos amb tan sols dues o tres persones a la basílica). He fet fotos a al Moreneta i al cambril... una petita capella situada a la part posterior, d'estil modernista (crec que és de Puig i Cadafalch) amb uns magnífics vitralls i unes pintures d'en Joan Llimona al sostre. Un espai molt interessant per fer un QTVR, però que a les 9 quan era allí ja feien missa... i volia fer la resta d'exteriors abans de els 10, que és quan comencen les visites 'massives'. Així doncs he fet, l'atri i la plaça de la façana principal. De totes maneres el dia s'ha despertat amb núvols i tot el dia ha estat 'lleig' pel fer unes fotos lluïdes... m'ha sabut greu després de tant d'esforç. Després m'he trobat amb el Òscar i m'ha acompanyat al claustre interior... un espai realment de pau i de tranquil·litat... També he aconseguit un petit somni gràcies segurament a la mediació del meu amic Pare Jordi [que és per cert el que va oficiar el nostre casament als boscos de Santa Cecília, un llunyà 1973!] i he tingut el privilegi de poder fer una panoràmica del interior de la biblioteca antiga... ufff! això ha estat realment maco... espero que hagin sortit bé.. tan fosc que necessitava exposicions de 10"! però recordava molt 'el nombre de la rosa' (per parlar d'un tòpic), i tampoc ha estat fet amb les millors condicions ja que no m'han deixat ni un minut sol allí dins... però l'experiència ha estat maca de debò... no hi deixen entrar ni las estudiosos..! M'he despedit del Òscar tot ensenyant-li exemples de altres panoràmiques del patrimoni, ja que encara no entenia que feiem girant i girant... m'ha demanat si li podriem facilitar algunes panos i fotos per la seva web i li he dit que segurament que si, ja que en altres llocs ens ho demanaven.. i que tenia que tan sols parlar amb l'Albert Sierra.

Després a mig matí, quan ja Monserrat bullia, hem anat cap a la cova de la verge... ufffff! quina caminada.. però sobretot amb el pes de l'equipament (càmera, dues òptiques grans, dos trípodes, capçals, etc...) porto un carretó d'alumini, però està ple d'esglaons! Hem dinat amb la Maria, després de fer tot el 'rosari', sota el conjunt d'en Gaudí uns entrepans que portavem de casa.. un senzill plaer, però molt emotiu, sota una gran alzina... Al tornar ja cap ales 6 encara he tingut valor de pujar fins a la creu de Sant Miquel per fer una foto panoràmica (una gigafoto!) del conjunt del Monestir... un dia doncs memorable, llàstima de la llum... Espero que després de tot això els resultats siguin mínimament acceptables... ja us ensenyaré els previs quan tinga alguna cosa muntada... fins aviat josep

Castell de Mur

2007-03-24T12:11:00.000Z

23 de març

Viatjo fins al Castell de Mur, al Pallars Jussà, acompanyat del meu amic Ramon Franquesa. Lloc privilegiat des d'on podem veure al sud la serralada del Montsec i cap al nord la conca de Tremp. En el s. XI aquest era un territori de frontera, entre els musulmans i cristians. Diu la història que "al 1055 Ramon V del Pallars Jussà l'hi cedeix a Arnau Mir de Tost com a dot per casar-se amb la seva filla. I Arnau Mir de Tost va treure'n força profit d'aquest "premi" pel seu matrimoni. El seu territori va créixer de tal manera que aviat s'hi van afegir més fortaleses; els castells de La Guàrdia, Estorm, Moror, l'Alzina i Puigcercós, van passar a formar part, així, del patrimoni d'Arnau Mir de Tost" (http://www.castelldemur.com)

S'erigeig aquest castell sobre un turó, talment com un vaixell de pedra... una mole imponent, inexpugnable.
Just davant una ermira, amb un un petit claustre encantador, on hi havia també una colegiata.
L'església ha estat restaurada, però pel meu gust amb un criteri molt intervencionista, amb marbre negre per tot arreu i unes reproduccions dels antics frescos sobre fibra de vidre [per cert uns dels primers que es van arrencar als anys 20 del segle passat].

Despres de fer les fotos dinem a la part posterior de l'ermita i del vell cemetiri. La pau que es respira és inmensa.

Muralles de Balaguer

2007-03-20T18:00:00.000Z

15 de març

En Josep em deia que el dia era molt dolent i que no estava gaire content del resultat, però a mi la veritat és que m'agrada molt. Sobretot pel punt de vista!!!!

Panoràmica muralles de Balaguer

Ponts i la Torre de la Vallferosa

2007-02-20T18:01:00.000Z

hola, bon dia,
aquesta setmana passada, el dijous 15 de febrer vaig estar a Ponts i he fet dues panos a la colegiata i moltes fotos interiors i exteriors em van rebre dos senyors grans que han estat uns dels herois que han reconstruit al llarg de 30 anys aquesta edificació.

El divendres 16 de febrer vaig viatjar fins a Torà, i despres de 12Km, per una carretera tortuosa i estreta, vaig tenir que caminar amb l'equip al coll pel bosc uns 20 minuts fins a la Torre de Vallferosa. Impressionant. De totes maneres hi ha al costat una caseta d'obres metàlica que em va limitar els punts de vista.

Vaig fer també moltes fotos de l'església derruida i detalls dels voltants. En els dos casos el dia va ser esplèndid.

Espero us agradi.

Josep

Comença el projecte

2007-01-20T17:57:00.000Z

El Projecte Panoràmiques comença el 2005 quan un servidor, l'Albert Sierra, de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat encarrega a en Bob Masters una sèrie de panoràmiques d'elements de patrimoni de Catalunya per a la nova web del Departament de Cultura. Són només quatre o cinc però el resultat és tan bó que a finals del 2006 s'encarreguen 200 més a un equip format pel mateix Bob Masters i en Josep Giribet. En aquest blog podreu llegir experiències, anècdotes i novetats sobre el projecte i el seu decurs al llarg del 2007.