Pla de l'Estany i La Garrotxa, els colors de la tardor

Fa temps vaig avisar uns amics que viuen en una casa al mig del bosc, entre el Pla de l'Estany i la Garrotxa, que quan les fulles dels arbres canviessin de color m'avisessin. Doncs fa pocs dies em van telefonar i em van dir: ara és el moment!

La primera visita va ser al Pla de l'Estany, a un petit poblet anomenat Pujals dels Cavallers, d'unes deu o dotze cases, amb una petita església romànica del S.XI, Santa Eulàlia. Ens hostatgem a l'antiga rectoria, on viuen els nostres amics. La vida aquí és plàcida i tranquil·la. El nostre amic Toni és il·lustrador naturalista i pot viure i treballar en aquest entorn de forma privilegiada. Ens ensenya el galliner, l'hort, la bassa amb una parella d'ànecs xinesos i... un falcó. A la nit hi ha un silenci balsàmic, tan sols de tant en tant es sent el crit d'una òliva que viu en el campanar.

M'he llevat de matinada per fer fotos 'time-lapse' de la sortida de sol. Hi ha molts núvols, però alguna cosa en sortirà.

La següent estada és a casa d'uns amics de Falgons, entre Sant Miquel de Campmajor i Mieres, al bell mig dels boscos de roures i arbres caducifolis que tenyeixen de color el paisatge. Des de la cabana on passo la nit puc veure el Santuari de la Mare de Déu del Mont i fins i tot el Canigó. Aquesta nit plou, però a mig matí treu el cap el sol, que aprofitem per sortir al nostre proper objectiu: la Serra de Finestres.

Una petita carretera, molt tranquil·la, que travessa boscos frondosos i plens de color, ens porta de Falgons a Mieres; allí cal enfilar-se per una pista fent ziga-zaga que, al cap d'uns kilòmetres, ens porta fins a la 'Talaia Ibèrica' des d'on es pot veure bona part de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, l'Empordà i fins i tot el Golf de Roses. En aquest bell indret podem contemplar l'escultura anomenada 'Dama de la Garrotxa' obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona.

Seguint el camí en un revol podem ja veure el Santuari de Santa Maria de Finestres, el nostre proper objectiu. Seguint amunt arribem fins als peus del Puigsallança, un dels cims més alts de la zona. Allí deixem el cotxe i ens enfilem per un camí que faldeja per l'obaga. Ens endinsem en el bosc i amb poca estona podem ja gaudir de la seva bellesa extraordinària. Caminem per una catifa multicolor amb un silenci penetrant. Fins i tot els passos s'esmorteixen pel gruix del fullatge. Sentim la força i presència del bosc, la humitat que omple els marges de molses i petites falgueres, les fulles que aquí i allà van caient com una pluja daurada i de tant en tant un raig de sol que penetra entre l'espessor del brancatge. Trobem rastres dels senglars que remenen el terra buscant alguna arrel, i en el fons del bosc se senten crits d'ocells que ressonen en l'espessa penombra sense saber d'on vénen... Ens sembla haver entrat dins un quadre de Maurici Vallsquer, pintor i pessebrista olotí que va recrear en les seves teles el color d'aquests paisatges.


En un punt del bosc, després d'una hora de camí ens enfilem amunt per un sender fins arribar a una clariana que ens portarà fins l'antic monestir de Finestres, construcció austera, d'origen romànic i que fou priorat benedictí fins el 1836. Aquí reposem una estona i gaudim del paisatge que avui, gràcies a les pluges de la nit, és especialment clar.
El descens el fem per la solana, enmig d'alzines clapejades de líquens i al terra grans pedres cobertes de molsa.

Passem la nit en una casa de pagès, Cantallops, prop de Santa Pau que serà el nostre proper objectiu.


Santa Pau es troba en mig de la zona volcànica de la Garrotxa, entre Mieres i Olot. D'origen medieval, conserva l'estructura murallada i en els seus carrers es percep una digna noblesa. En les llindes de moltes cases es poden trobar inscripcions sobre els noms dels antics propietaris, el seu ofici i l'any, fins i tot figures en baix-relleu. Es diu que a Santa Pau 'les pedres parlen'.

Teníem la intenció de fer una panoràmica de 360° de l'anomenat Firal dels Bous, una magnífica plaça porticada, amb finestrals gòtics i balconades de fusta. En la mateixa plaça hi trobem l'església de Santa Maria (s. XV) i el castell (s. XIII). Però ens hem trobat amb la decepció que la plaça es troba plena de cotxes. Hem preguntat a l'ajuntament sobre el tema i ens han dit que és pràcticament impossible deixar la plaça neta ja que els propis veïns s'hi oposen. És una llàstima.

Quan marxem al carrer Major trobem una portalada que ens crida l'atenció ja que té uns plats enganxats a la porta. Dins hi trobem un escenari barroc, ple de ceràmiques artesanes originals. Aquí hi viuen i treballen Ramon Romeu i Esther Guillén, que modelen el fang i el couen dues vegades fins a donar-li una gran duresa. Comprem una peça que penjarem a casa nostra i ens recordarà aquest bell indret.


És l'hora de dinar i en Ramon ens recomana el restaurant Can Xel on diu menjarem bé amb un bon preu. I no li ha faltat raó ja que disposen d'uns menús de molta qualitat amb un tracte familiar. Deu ser per això que porten 75 anys d'ofici. Aquí finalment hem pogut degustar els famosos 'Fesols de Santa Pau'. Amb una recepta senzilla es pot fer un plat realment exquisit.

Ens dirigim cap a Olot on tenim el nostre darrer objectiu: el museu dels Sants.
Aquesta ha estat sens dubte una de les grans sorpreses del viatge ja que no esperava un festival d'imatges com aquest. Ens rep la Pilar Farrés, directora del museu, que ens explica efusivament la història de la casa, que va ser estudi del pintor i escriptor Marian Vayreda.

En la planta baixa de l'edifici i ha un autèntic 'magatzem' de sants que donen una sensació surrealista total. Centenars de figures 'venerables' ordenadament afilerades, pintades amb goma laca i numerades. Esperant una comanda per ser 'copiats' amb un motllo de guix. N'hi ha per totes les devocions: Sant Sebastià, Santa Llúcia, Sant Josep, Sant Pancràs, Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Jaume, els Nens de Praga, Sant Cristòfol, la Immaculada i el Sagrat Cor... tots ells amb els seus atributs. Però l'autèntic secret dels Sants d'Olot, tal com ens explica la Pilar, és la 'pasta' amb la què fan les figures ja que conté serradures (de fusta), el que permet que siguin 'beneïts' segons un decret eclesiàstic del 1887. Surrealisme en estat pur.

En la primera planta hi ha una fantàstica col·lecció de sants 'acabats' amb policromia, daurats, amb corones i complements. Tot molt ben il·luminat i presentat. És curiós trobar també elements 'profans' com capgrossos, gegants, dracs i imagineria laica; algunes de les peces realitzades durant el període revolucionari de la guerra civil, però en el que mai no es va deixar de fer figures religioses ja que suposaven una font d'ingressos en les exportacions, cap a sudamèrica especialment.

En el soterrani hi ha però una nova sorpresa, ja què resulta que s'hi manté actiu un taller de sants, que segueix reproduint la imatgeria amb els mètodes tradicionals. Una vintena d'artesans continuen modelant, emmotllant, polint, pintant, daurant, brunyint... i un munt de tècniques d'una antiga i llarga tradició. Avui dia les comandes vénen sobretot de països llunyans com l'Europa de l'Est i el Japó.
Un museu realment molt recomanable per visitar.


Han estat uns dies molt intensos, amb moltes experiències, però no ens en volem anar d'aquestes comarques sense fer una passejada per la Fageda d'en Jordà. Passejar pel mig del bosc, trepitjant aquesta immensa catifa daurada és una experiència relaxant que ens omple de pau. No em puc resistir a fer una panoràmica d'aquest lloc per compartir-ho, si més no virtualment, amb els que no ho coneixen.