Aventures a la catedral de Tarragona

Catedral de Santa Maria de Tarragona, dijous 27 de març

Després de descarregar amb el Bob el munt de trastos que portem
--trípodes, càmeres, maletes amb les òptiques, els cables, els focus, els ordinadors...--,
estava intentat fer fotos del retaule de l’altar major, immens i magnífic relleu obra del Mestre Pere Joan, i alhora intentant enregistra-ho amb vídeo.
Per la seva part el Bob il·luminant i apartant a la gent: grups de jubilats, turistes diversos, grups de canalla d'escoles...

També ens donava problemes una gran xarxa del sostre i les bastides del final de la nau central, ja que resulta que a la teulada fan obres i a la part superior es sentien les moles i els crits dels paletes.

Mentre filmava, s'apropa un senyor gran, ben vestit, i es fica davant la càmera, i m'explica la relació de Gaudí amb Tarragona i el fet que segons ell Gaudí va crear la Sagrada Família copiant la forma del retaule aquest de l'altar major... (llegir+)
També una senyora ve i m'ensenya que en mig del retaule on narra els turments de Santa Tecla hi ha unes mosques de pedra sobre uns bous... També m'ensenya el carro amb què treuen en processó el braç de la santa i insisteix que ells no veneren la santa sinó el seu braç... I m'explica el martiri de la patrona:
va ser llençada en una fosa amb rèptils verinosos, però la van respectar;
la van lligar a uns bous per esquarterar-la, però van perdre la força;
la van ficar en una pira de foc per cremar-la, però el foc es va apagar,
i finalment la van llençar en un fossar amb lleons, però aquests li van llepar les ferides...
Els seus perseguidors avorrits la van deixar lliure i la santa es va refugiar en una cova durant uns anys, però quan un dia, ja anciana, uns soldats la van voler ultratjar ella va pregar i la cova es va esfondrar... i tan sols en va quedar a la superfície el seu braç... i és aquest el que veneren a Tarragona
...quines històries...!
He fet aquesta gigafoto que permet veure en detall les escenes dels turments de Santa Tecla. I encara en més detall les mosques!

En això que ens comuniquen que ens afanyem, que hem de plegar abans de les 12, ja que vénen els monjos de Montserrat a fer una missa solemne...
Ostres!

Mentrestant un grup de sordmuts en mig dels altars netejant, que els deies alguna cosa, que apartessin sisplau els pals i les escombres, i no t'entenien, pobres,
i entraven a l'altar en plena feina meva --jo amb les dues càmeres i dos trípodes, cables, focus...
enregistrant i fent fotos tot a l'hora.
I en aquestes que entren quatre monjos de Montserrat, ancians, amb cadires de rodes portats per quatre monjos més i amb un guia que els explicava els indrets de la catedral.
I jo allí en mig de piles de trastos dins l'altar major!

Quan jo em volia fer fonedís, resulta que un dels monjos em reconeix, era el germà Jordi Castanyer, el que ens va casar a la Maria i a mi, i que ja vaig trobar en la visita a Montserrat l'any passat.
I ve cap a mi i m’abraça en mig de tota l'escena, amb els focus, i em presenta el 'guia' que resulta que era el bisbe de la diòcesi, què dic el bisbe, l'ARQUEBISBE, Monsenyor Jaume Pujol.... i li diu que sóc el seu germà.
Ostres... quina situació!

I els sordmuts allí mirant l'espectacle amb els pals de fregar a les mans, i la gentada a baix esperant la missa. Una escena per a una pel·lícula surrealista.

Un dels monjos vells, de 101 anys, es va ficar a plorar, emocionat, ja que el senyor arquebisbe li explicava l'escena del martiri de Santa Tecla del retaule.
...I al costat el Bob que no entenia res.
Tota una situació increïble.

Llavors els monjos es van acomiadar, ja que havien d’anar a vestir-se per dir la missa
--deurien ser en total uns 20 o 30 monjos, suposo que quasi tota la comunitat, que venien de visita a la catedral de Tarragona.

Ostres! ...Llavors me’n recordo que havia de ficar diners al cotxe en zona blava, i marxo corrents, i li dic al Bob que ara torno.

Resulta que tenia el cotxe a la zona dels voltants de la catedral.
Deixo el Bob controlant tot el material, i quan torno per la part de darrera la catedral una dona vella que anava a la missa va caure a terra i es va clavar les ulleres al nas i va quedar estesa amb una sangada que li rajava per la cara. Jo naturalment la vaig recollir i aixecar de seguida.

La pobra dona es va atabalar i es va ficar a tremolar tota, dient que era el final, que estava acabada, i jo li vaig dir que res, que no era res i que l'acompanyaria al CAP...
¿Què feia? ¿Deixava tot el 'tinglado' que teníem muntat amb el Bob sol?
Però no podia deixar aquella dona.
Llavors ella que podia caminar, i entre sospirs va dir que no, que volia anar a casa,
plorant i atabalada, i que tenia una germana que vivia allí a prop.
I que la portés a casa.
Però jo insistia amb allò del CAP, i ella amb el mocador a la cara plena de sang, tota tremolant com la fulla d'un arbre.

Però va insistir i la vaig acompanyar a casa, en un dels carrerons de la part vella.
I llavors a casa va ser tota una escena: amb la germana , que no responia, cridant esverats tots, les veïnes...
Finalment vam trobar la clau i vam poder entrar a casa on va aparèixer la germana, també gran, esfereïda...
Però jo les vaig anar calmant, dient que no era res, que la portessin al CAP o que avisessin una ambulància, però que no era res, que allò de la sang era tan sols una cosa aparatosa del tall del nas.
I es va anar calmant.

Jo anava tapat, amb bufanda i amb una gorra. Li vaig fer un petó i li vaig dir que ara ja estava tranquil.la, que no li sagnava la ferida, que havia de marxar i que ja tot aniria bé.
I llavors la dona va començar a cridar que jo era un àngel que el Senyor li havia enviat, i que l'havia salvat. I fins i tot va dir: “No un àngel; un apòstol del Senyor!”

A la casa, les veïnes, vàries dones grans i la germana em van mirar esfereïdes per sota la gorra,
pensant que potser sí que era un apòstol aparegut del no res a salvar la pobra velleta que anava a missa, i que ara un cop acabada la seva miraculosa feina li feia un petó i desapareixia sense deixar rastre....

He entès ara com va això d'alguns miracles...
Ara aquesta dona potser em deu estar ficant un ciri a la catedral, segura i convençuda que a les portes d’una mort segura un desconegut amb barba i gorra, per tapar-se una mica, la recull i la porta salva fins a casa.

...I mentre el Bob allí esperant, que no sabia el que passava, quan era de camí de tornada, em va trucar al mòbil. Jo que li vaig dir que havia caigut una dona, i ell que no entenia res, pensava que jo havia caigut i que m'havia perdut...
Una conjunció de mals entesos enormes.

Al final, després de córrer pels carrerons, vaig aparèixer a la catedral i una música sublim va inundar les naus... eren el monjos que van començar a cantar a cor amb un orgue que espetegava per les parets. (+música: intro de la missa)

...I a fora va començar a ploure.
Tota una escena mística...

Vaig agafar la gravadora i ho vaig enregistrar.
Un dia memorable

Sant Bartomeu de Bellpuig

Després d'una llarga temporada de preparatius (i també de realitzar altres feines), reprenem una segona fase del projecte patrimoni.cat. Aquest cop he triat una localització molt propera, i segons cop podriam dir bastant desconeguda. Es tracta del Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig. Aquesta construcció renacentista "fou fundada el 1507 per Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i aleshores virrei de Sicília, que obtingué del papa Juli II una butlla per establir un convent de franciscans al lloc on hi havia una antiga capella de Sant Bartomeu".

El lloc, a les afores del poble, és tranquil i amb molt poques visites. Tan sols he trobat uns paletes xinesos que restauren la façana nord, i que no parlaven ni una paraula de català ni de castellà, la feina ha estat meva per explicar-los que necessitava retirar tubs i fils dels llocs on tenia que fer les fotos.

Dins el recinte m'he estat una estona respirant la pau del claustre, i gaudint d'un espectacle de reflexos de la llum del sol que picava en les vidrieres superiors i xispejava de llum tot el claustre.

Avui he fet un nou experiment que em va sugerir l'Albert Sierra i és d'enregistrar el 'so ambient' del lloc. He portat la gravadora digital (Marantz PMD620) i he capturat especialment el so dels ocells, que ressona de forma especial i intensa en l'espai porticat, però de fons, la gran sensibilitat dels micròfons ha captat el soroll de la formigonera dels xinesos que treballen a l'exterior de l'edifici, també se sent algun cotxe que passa per la carretera que porta a Belianes, però en tot cas és el so del lloc aquest dia. Despres he fet una panoràmica (HDR) que he juntat amb el so ambiental, el resultat, tal com sugeria l'Albert és interessant: claustre QTVR.


També he muntat una versió normal (sense la tècnica del HDR) per poder comparar els dos sistemes: claustre NO-HDR. En aquesta versió podem veure clarament una zona, on toca el sol, molt 'cremada', per resoldre-ho caldria fer una exposició de totes les fotos de la panoràmica amb una velocitat d'opturació més ràpida, que permetria veure correctament exposada la zona il·luminada pel sol, però llavors la resta quedaria molt enfosquida, i la sensació que ens transmetria no seria precisament la que tenim en el claustres, ja que és molt lluminós. Així doncs, al meu entendre, la solució del HDR és una interpretació de la realitat més propera a l'experiència visual humana.

Just al costat del claustre trobem un pati molt bonic en el que vaig repetir l'experiència de fer la panoràmica (amb tècnica HDR) i enregistrar el so ambient: pati QTVR.

Un element arquitectònic que em va cridar força l'atenció va ser el de l'escala de cargol que puja des del claustre fins al campanar. L'escala és de pedra de les que s'anomenen d'ull obert, això és, que no tenen eix de suport al mig. En aquesta imatge ho podem veure perfectament


L'església del convent va acollir el mausoleu del seu fundador, Ramon de Cardona-Anglesola, el 1531, magnífica obra renacentista feta amb marbre blanc de Carrara. Però el 1842 es va traslladar a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig.
Em vaig dirigir doncs allí per fer una panoràmica del conjunt escultòric, però em vaig trobar que justament aquest dia s'iniciaven les cel·lebracions de Setmana Santa, que a Bellpuig tenen una dimensió popular molt important. Amb l'església plena a gom a gom m'ha estat impossible doncs fer les fotos que he deixat per un altre dia. Malgrat tot he passat una bona estona escoltant els cants del cor de veus que acompanyaven la cel·lebració. Un dia bonic.

Fumanyà i Olius

El matí és presenta clar i lluminós, però amb núvols compactes que tapen de tant en tant el sol. Després de fer alguna foto a l'exterior de la catedral de la Seu enfilem la carretera de la Solana cap a Puigcerdà que passa per Pont de Bar, Martinet i Bellver de Cerdanya, seguint el riu Segre amb el vessant nord del Cadí a la dreta i els Pirineus a l'esquerra. El paisatge és d'una bellesa extraordinària. La pluja del dia anterior ha deixat l'aire net i transparent; entre els prats verds i boscos de pins sorgeixen grups de d'arbres caducifolis de colors ocres i ataronjats. Però és aquesta llum especial de la tardor lo que m'encisa.

Travessem el túnel del Cadí i uns quilòmetres després de Bagà trobem un desviament cap al petit poble de Fígols. Continuem pujant l'estreta carretera arribem a les antigues mines a cel obert de Fumanyà. Poc abans ens hem equivocat de camí i hem fet un petit descobriment que ens sorprèn. Es tracta de l'església romànica de Sant Mateu, ni més ni menys que del s. X. Però lo que realment entristeix és veure el seu lamentable estat de conservació. Just al costat, a uns pocs metres, s'ha construït un magatzem agrícola i una vivenda, que pel que sembla no hi viu ningú. La porta de l'església és oberta, tan sols un cable en lliga el pany. A l'interior es pot percebre encara més el seu estat d'abandonament, hi han fet foc en el absis i el cor de fusta s'utilitza com a magatzem. He fet fotos de tot i es poden veure en aquesta pàgina com a testimoni del que queda encara per preservar del nostre patrimoni. Suposo que aquest és un de tants exemples que fica en evidència la paradoxa de l'enorme riquesa del patrimoni històric i, a l'hora, la complexitat de finançar el seu manteniment.

Un cop hem retornat al camí correcte fem cap al jaciment palenteològic on es poden veure les famoses petjades de dinossauris. Sincerament menys espectaculars de lo que m'imaginava. Però un cop et fiques al mig de l'excavació, al costat de la paret, quasi vertical, amb la gran quantitat de marques de les petjades (més de 400), tractes d'maginar com era l'escena fa 65 milions d'anys, i te'n adones també de les immenses forces geològiques que han plegat aquets paratges. Impressionant.

Després de fer les fotos i una panoràmica continuem el nostre viatge, aquest cop cap al Solsonès. Baixem fins a Berga i d'allí una petita i tortuosa carretera ens porta cap a Solsona, passant per petits pobles com l'Espunyola i Navés, on parem a dinar. Poc abans de Solsona hi ha un desviament cap a Olius. Cal que ens donem pressa ja que la llum de la tarda comença a esvair-se i tenim molta feina per fer. Aquesta església, consagrada l'any 1079, sorprèn per les seves grans proporcions i especialment per la cripta, que em recorda molt la se Cardona. Els espais són molt foscos i cal que muntar il·luminació complementaria. És curiós que no hi ha cap persona ni a l'església ni als voltants, on per cert hi ha unes excavacions en procés. Tan sols cap al final del dia apareix un pagès, d'una masia propera, que ajuda el rector, Mn. Enric Bartrina, a fer neteja i endreçar els espais per les celebracions religioses. Aquest bon home, sord com una tàpia, té les claus de tot i ens deixa oberta la sagristia i el campanar, per poder endollar les llums. Plàcidament ens explica històries de la seva vida i de les seves activitats. Després se'n va a sopar i diu que ja li portarem les claus quan marxem. Viatjar per aquestes terres i llocs poc coneguts realment és un goig, res a veure amb els grans monuments i les grans ciutats, on la burocràcia dels gestors i la gran quantitat de turistes fa difícil gaudir de la historia amerada en les parets.

La seu d'Urgell

Sortim de bon matí cap a la comarca de l'Alt Urgell. Pel camí es comença a fer present els colors de la tardor, que omplen el paisatge d'una gran varietat de verds, grocs, ocres i vermells, com en cap altre moment de l'any. Aquesta estació però també és propicia a canvis sobtats del temps, amb núvols i pluja freqüents.

En arribar a la Seu ens dirigim a la casa rural les Valls del Cadí, on ens hostatgem. Aquesta antiga masia ha estat restaurada, i habilitada una part, per dedicar-la al turisme rural. Aquesta activitat resulta un bon complement de les activitats agrícoles i ramaderes, tan mermades els darrers anys.

Ja a la catedral el primer treball és a la galeria superior de l'àbsis, però l'accés no és públic i cal que ens obrin una porta del costat dret del transcepte i pujar per una mena de passadís estret amb escales molt altes, ple de teranyines. La primera sorpresa és que la galeria es troba plena d'excrements de colom, que pel que es veu aquí són una autèntica plaga. Busquem doncs una escombra i netegem el terra per deixar la panoràmica una mica decent.

En una de les estances superiors trobem un objecte curiós, relíquia del passat, es tracta d'una matraca enorme, antic instrument de percussió que s'utilitzava durant la setmana santa quan no es podien fer sonar les campanes. És una roda de fusta accionada amb una maneta, que conté 10 martells de fusta, que en girar fan un soroll estrepitós.

A la una del migdia encara estem a la galeria i han de tancar l'església i el museu, però ens donen la opció de quedar-nos tancats al claustre. Com que cal aprofitar la llum i sembla que a la tarda hi haurà tempesta, doncs hi accedim. Sort que portem un entrepà ja que no obriran fins a les 4 de la tarda.

Aprofitem aquesta insòlita situació per fer diverses panoràmiques del claustre i també per fer fotos de l'interior de l'església de Sant Miquel que també ens han deixat oberta.

El claustre de la Seu és magnífic, ampli i lluminós, on hem tingut el privilegi de passar aquestes hores de calma i pau. Cap a mitja tarda però el núvols cobreixen el cel i comença a descarregar amb força un aiguat considerable.

Mentre cau la tempesta aprofitem per fer l'interior de l'església i el museu. Tan sols ens anem trobant amb un grup de turistes francesos jubilats que semblen esperar que passi el temporal.

A les sis es tanca i encara plou. Carreguem el material al cotxe i aprofitem per passejar pels nombrosos carrers porticats que hi ha en el centre històric.

Al final de la tarda deixa de ploure i en el cel apareix un fantàstic espectacle de colors: lila, rosa, blau elèctric, taronja i vermell. Demà al matí farem les fotos de l'exterior, però ara, amb la llum que té el cel i les façanes ja il·luminades no em resistexo a fer un intent. Ja de nit anem a descansar a la casa de pagès que ens hostatja.

Palau de la Generalitat

Avui dia 8 d'agost és el meu aniversari, 54 anys i una feina maca per fer.
Vam decidir amb el Bob de fer junts el Palau ja que, a més de la feina que hi teniam, era una bona oportunitat de visitar-lo, ja que no és fàcil obtenir els permisos per poder fer fotos lliurement pel seu interior. Malauradament aquest matí plou de forma abundant i continuada. Despres de veure les localitzacions decidim que jo faré avui els interiors i demà ell farà els espais exteriors. El temps mana. Com que és agost molta gent està de vacances i, apart dels pocs funcionaris que hi ha i operaris fent reformes, no puc veure cap cara coneguda; m'hauria pogut saludar al nostre President.
El Saló Sant Jordi impressiona, però em preocupa la diversitat de llum. Per un costat la llum interior, càlida, però que enfoca majoritàriament al terra (que per cert està molt polit i reflexa tot com el vidre), així doncs molts espais, especialment del sostre es troben en penombra. Per altra part tenim la llum que entra per un costat per les finestres que donen a la plaça Sant Jaume i per l'altra part la llum del pati d'entrada. Ambdues amb llum especialment freda avui per causa dels núvols. Així doncs emprenc la laboriosa tasca de fer bracketing pensant en resoldre l'interior amb HDR, despres caldrà fer unaltra passada amb la temperatura del color exterior. El resultat, despres del llarg procés d'ensamblatge de tot plegat, ha estat al meu entendre satisfactori.

La tècnica HDR és molt nova i dona uns resultats estranys, però crec que val la pena avançar en la recerca. He montat un petit exemple de quin és el problema i com es resol:


en aquest punt de la Capella Sant Jordi tenim que l'espai interior hi ha poc llum i per la porta podem veure l'espai exterior que dona al pati dels tarongers, pel que ens entra llum dia molt més intensa. Per tant si mesurem la llum exterior ens dona que necessitem per exemple 1s. d'exposició però l'interior ens quedarà molt fosc, mentres que si fem cas a la llum interior necessitem una exposició de 5s. però llavors ens queda l'exterior cremat.

Aquest problema amb la vista humana no ens passa ja que tenim una major latitud de visió, o sigui que podem percebre simultàniament un rang major d'il·luminació. Les pel·lícules de suport químic tenen encara una latitud una mica superior a les digitals, però en tot cas tampoc resoldrem el tema. Així doncs una possible solució és la que ens dona aquest mètode del HDR (Hight Dinamic Range) [per contra del mètode tradiconal que s'anomena LDR (Low Dinamic Range)].

Utilitzarem tres imatges amb la mateixa obertura de diafragma però amb tres velocitats diferents. Per obtenir uns bons resultats cal utilitzar sempre trípode i, si la nostra màquina ho suporta, el sistema anomenat 'bracketing' que permet fer tres fotos consecutives indicant de forma automàtica les diferencies en l'exposició. Posteriorment amb l'ordinador es tracta de fer una mena de 'mitja' de les parts exposades que ens interessin. Un dels millors programes per fer-ho és el Photomatix (Photoshop també té una eina per fer-ho però menys especialitzada). El resultat és una imatge de 32 bits per canal (de trilions de colors), que no podem veure representada en un sistema convencional amb monitors que suporten imatges de 8bits per canal (16.7 milions de colors). Aquesta imatge conté tota la informació de les tres imatges i es pot guardar en format natiu .hdr o .tif (32bit). Cal despres fer-ne una versió de 16 o 8 bits prenent decisions sobre la intensitat, els nivells, la lluminositat i saturació. Per tant un procés totalment subjectiu amb virtualment infinits resultats possibles.

Aquesta tècnica, de moment molt nova i experimental, té els seus partidaris i detractors. Per exemple al meu company de projecte Bob Masters no li agrada gens, diu que tot queda molt pla i estrany. I en certa mesura crec que té raó, però és innegable que a nivell de descriure i explicar un espai té el seu interès.

Mentres estic calficat amb aquestes cabories, resulta que a fora comença a sorgir clarianes en el cel i uns tímids rajos de sol il·luminen el Pati dels Tarongers. Aniré doncs amb paciència a veure que hi puc fer.

En una foto panoràmica lo pitjor que pot passar és un cel amb clarianes que tapen el sol de forma arbitrària i inesperada. Quan fas 25 fotografies girant la càmera 360° i tens una variació de llum tan gran en algunes d'elles, els resultats són impresentables.
Despres d'una llarga espera i de tres intents finalments tinc una sequència acceptable. Els resultats són aquets:

I aquesta és la versió interactiva QTVR.

Galeria de fotos

hem fet una selecció de les fotos personals de tot el viatge on el Bob i jo mateix ens veiem en acció. També alguns personatges i detalls més anecdòtics, però que en algun moment ens han desvetllat l'interés.

Les Valls d'Àneu

Divendres dia 8 de juny. Per fi un dia clar.
Caminem pels carrers estrets d'Esterri d'Àneu fins a la casa Gassia, seu actual del Ecomuseu, que ha conservat intacta l'estructura i formes de viure d'una casa tradicional pirinenca. Impressiona veure les diferens estances, amb el terra i moltes parets de fusta, amb els estris quotidians. Pensava en la gent que hi va viure, les històries que es van recontar a la vora del foc i els llargs dies d'hivern...

A mig matí pujem per la Vall Farrera fins a Lins i una mica més enllà trobem Àreu, un petit poblet de cases de pedra, molt maco; sembla que la febra constructora no ha arribat encara per aquí. Ens espera Joan Marco que es cuida de la serradora hidràulica tradicional que anem a veure. A uns pocs quilòmetres del poble hi ha dues construccions de pedra: en el de la dreta és on s'hi troba la serradora i en el de l'esquerra una 'mola' o molí per moldre el gra i fer farina, i també un generador d'electricitat, evidentment molt posterior, i que ens explica el Joan va funcionar fins als anys 60 del segle passat, i que donava corrent elèctrica al poble. L'aigua del riu és la que mou una roda que permet que funcionin tots els enginys.

Vam caminar per una antiga sèquia, pel mig del bosc fins al riu, per obrir la comporta que dona accés a l'aigua. Pel camí cal tancar els diferents 'astoladors', que són les peces de fusta que tanquen les diferents sortides de reg (a l'Urgell en diem 'astelladors'). És impressionant veure com baixa l'aigua per la sèquia i com, quan arriba a la serradora, es precipita per dins un vell tronc de fusta fins a picar les pales i moure l'eix, també de fusta, que fa funcionar tots els mecanismes. Els pagesos pujaven fins aquí dalt els troncs de pi tallats per ells mateixos, per fer 'taules' de fusta per diferents usos, i també el blat per fer la farina que necessitaven per fer-se el pa.
Tan la serradora com el molí i el generador encara funcionen, convertits avui en testimoni d'un època i d'uns estils de vida. Per aquí hi passen molts visitants i escolars, on el Joan, i ara també el seu fill, mantenen actius aquests elements tan importants de la tecnologia i cultura popular.