Fumanyà i Olius

El matí és presenta clar i lluminós, però amb núvols compactes que tapen de tant en tant el sol. Després de fer alguna foto a l'exterior de la catedral de la Seu enfilem la carretera de la Solana cap a Puigcerdà que passa per Pont de Bar, Martinet i Bellver de Cerdanya, seguint el riu Segre amb el vessant nord del Cadí a la dreta i els Pirineus a l'esquerra. El paisatge és d'una bellesa extraordinària. La pluja del dia anterior ha deixat l'aire net i transparent; entre els prats verds i boscos de pins sorgeixen grups de d'arbres caducifolis de colors ocres i ataronjats. Però és aquesta llum especial de la tardor lo que m'encisa.

Travessem el túnel del Cadí i uns quilòmetres després de Bagà trobem un desviament cap al petit poble de Fígols. Continuem pujant l'estreta carretera arribem a les antigues mines a cel obert de Fumanyà. Poc abans ens hem equivocat de camí i hem fet un petit descobriment que ens sorprèn. Es tracta de l'església romànica de Sant Mateu, ni més ni menys que del s. X. Però lo que realment entristeix és veure el seu lamentable estat de conservació. Just al costat, a uns pocs metres, s'ha construït un magatzem agrícola i una vivenda, que pel que sembla no hi viu ningú. La porta de l'església és oberta, tan sols un cable en lliga el pany. A l'interior es pot percebre encara més el seu estat d'abandonament, hi han fet foc en el absis i el cor de fusta s'utilitza com a magatzem. He fet fotos de tot i es poden veure en aquesta pàgina com a testimoni del que queda encara per preservar del nostre patrimoni. Suposo que aquest és un de tants exemples que fica en evidència la paradoxa de l'enorme riquesa del patrimoni històric i, a l'hora, la complexitat de finançar el seu manteniment.

Un cop hem retornat al camí correcte fem cap al jaciment palenteològic on es poden veure les famoses petjades de dinossauris. Sincerament menys espectaculars de lo que m'imaginava. Però un cop et fiques al mig de l'excavació, al costat de la paret, quasi vertical, amb la gran quantitat de marques de les petjades (més de 400), tractes d'maginar com era l'escena fa 65 milions d'anys, i te'n adones també de les immenses forces geològiques que han plegat aquets paratges. Impressionant.

Després de fer les fotos i una panoràmica continuem el nostre viatge, aquest cop cap al Solsonès. Baixem fins a Berga i d'allí una petita i tortuosa carretera ens porta cap a Solsona, passant per petits pobles com l'Espunyola i Navés, on parem a dinar. Poc abans de Solsona hi ha un desviament cap a Olius. Cal que ens donem pressa ja que la llum de la tarda comença a esvair-se i tenim molta feina per fer. Aquesta església, consagrada l'any 1079, sorprèn per les seves grans proporcions i especialment per la cripta, que em recorda molt la se Cardona. Els espais són molt foscos i cal que muntar il·luminació complementaria. És curiós que no hi ha cap persona ni a l'església ni als voltants, on per cert hi ha unes excavacions en procés. Tan sols cap al final del dia apareix un pagès, d'una masia propera, que ajuda el rector, Mn. Enric Bartrina, a fer neteja i endreçar els espais per les celebracions religioses. Aquest bon home, sord com una tàpia, té les claus de tot i ens deixa oberta la sagristia i el campanar, per poder endollar les llums. Plàcidament ens explica històries de la seva vida i de les seves activitats. Després se'n va a sopar i diu que ja li portarem les claus quan marxem. Viatjar per aquestes terres i llocs poc coneguts realment és un goig, res a veure amb els grans monuments i les grans ciutats, on la burocràcia dels gestors i la gran quantitat de turistes fa difícil gaudir de la historia amerada en les parets.