El pas del temps

Per fi tenim muntat el vídeo. Hem recopilat unes sèries de fotos fetes amb la tècnica del 'time-lapse', o sigui fetes amb intervals fixes i muntades com a seqüència animada a 25 imatges per segon. Hi hem afegit una música calmada i el resultat és prou interessant. Aquesta tècnica és coneguda de fa molt de temps, però especialment notable és el film Chronos de Ron Fricke rodat amb 70mm el 1985. Pràcticament sense guió, tan sols acompanyat per la música de Michael Stearns, ens porta a una visió contemplativa del mon on vivim. Realment impressionant.

Pla de l'Estany i La Garrotxa, els colors de la tardor

Fa temps vaig avisar uns amics que viuen en una casa al mig del bosc, entre el Pla de l'Estany i la Garrotxa, que quan les fulles dels arbres canviessin de color m'avisessin. Doncs fa pocs dies em van telefonar i em van dir: ara és el moment!

La primera visita va ser al Pla de l'Estany, a un petit poblet anomenat Pujals dels Cavallers, d'unes deu o dotze cases, amb una petita església romànica del S.XI, Santa Eulàlia. Ens hostatgem a l'antiga rectoria, on viuen els nostres amics. La vida aquí és plàcida i tranquil·la. El nostre amic Toni és il·lustrador naturalista i pot viure i treballar en aquest entorn de forma privilegiada. Ens ensenya el galliner, l'hort, la bassa amb una parella d'ànecs xinesos i... un falcó. A la nit hi ha un silenci balsàmic, tan sols de tant en tant es sent el crit d'una òliva que viu en el campanar.

M'he llevat de matinada per fer fotos 'time-lapse' de la sortida de sol. Hi ha molts núvols, però alguna cosa en sortirà.

La següent estada és a casa d'uns amics de Falgons, entre Sant Miquel de Campmajor i Mieres, al bell mig dels boscos de roures i arbres caducifolis que tenyeixen de color el paisatge. Des de la cabana on passo la nit puc veure el Santuari de la Mare de Déu del Mont i fins i tot el Canigó. Aquesta nit plou, però a mig matí treu el cap el sol, que aprofitem per sortir al nostre proper objectiu: la Serra de Finestres.

Una petita carretera, molt tranquil·la, que travessa boscos frondosos i plens de color, ens porta de Falgons a Mieres; allí cal enfilar-se per una pista fent ziga-zaga que, al cap d'uns kilòmetres, ens porta fins a la 'Talaia Ibèrica' des d'on es pot veure bona part de la Garrotxa, el Pla de l'Estany, l'Empordà i fins i tot el Golf de Roses. En aquest bell indret podem contemplar l'escultura anomenada 'Dama de la Garrotxa' obra de l’escultor Piculives per honrar la memòria de l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat, vinculat des de molt jove al Museu Arqueològic de Girona.

Seguint el camí en un revol podem ja veure el Santuari de Santa Maria de Finestres, el nostre proper objectiu. Seguint amunt arribem fins als peus del Puigsallança, un dels cims més alts de la zona. Allí deixem el cotxe i ens enfilem per un camí que faldeja per l'obaga. Ens endinsem en el bosc i amb poca estona podem ja gaudir de la seva bellesa extraordinària. Caminem per una catifa multicolor amb un silenci penetrant. Fins i tot els passos s'esmorteixen pel gruix del fullatge. Sentim la força i presència del bosc, la humitat que omple els marges de molses i petites falgueres, les fulles que aquí i allà van caient com una pluja daurada i de tant en tant un raig de sol que penetra entre l'espessor del brancatge. Trobem rastres dels senglars que remenen el terra buscant alguna arrel, i en el fons del bosc se senten crits d'ocells que ressonen en l'espessa penombra sense saber d'on vénen... Ens sembla haver entrat dins un quadre de Maurici Vallsquer, pintor i pessebrista olotí que va recrear en les seves teles el color d'aquests paisatges.


En un punt del bosc, després d'una hora de camí ens enfilem amunt per un sender fins arribar a una clariana que ens portarà fins l'antic monestir de Finestres, construcció austera, d'origen romànic i que fou priorat benedictí fins el 1836. Aquí reposem una estona i gaudim del paisatge que avui, gràcies a les pluges de la nit, és especialment clar.
El descens el fem per la solana, enmig d'alzines clapejades de líquens i al terra grans pedres cobertes de molsa.

Passem la nit en una casa de pagès, Cantallops, prop de Santa Pau que serà el nostre proper objectiu.


Santa Pau es troba en mig de la zona volcànica de la Garrotxa, entre Mieres i Olot. D'origen medieval, conserva l'estructura murallada i en els seus carrers es percep una digna noblesa. En les llindes de moltes cases es poden trobar inscripcions sobre els noms dels antics propietaris, el seu ofici i l'any, fins i tot figures en baix-relleu. Es diu que a Santa Pau 'les pedres parlen'.

Teníem la intenció de fer una panoràmica de 360° de l'anomenat Firal dels Bous, una magnífica plaça porticada, amb finestrals gòtics i balconades de fusta. En la mateixa plaça hi trobem l'església de Santa Maria (s. XV) i el castell (s. XIII). Però ens hem trobat amb la decepció que la plaça es troba plena de cotxes. Hem preguntat a l'ajuntament sobre el tema i ens han dit que és pràcticament impossible deixar la plaça neta ja que els propis veïns s'hi oposen. És una llàstima.

Quan marxem al carrer Major trobem una portalada que ens crida l'atenció ja que té uns plats enganxats a la porta. Dins hi trobem un escenari barroc, ple de ceràmiques artesanes originals. Aquí hi viuen i treballen Ramon Romeu i Esther Guillén, que modelen el fang i el couen dues vegades fins a donar-li una gran duresa. Comprem una peça que penjarem a casa nostra i ens recordarà aquest bell indret.


És l'hora de dinar i en Ramon ens recomana el restaurant Can Xel on diu menjarem bé amb un bon preu. I no li ha faltat raó ja que disposen d'uns menús de molta qualitat amb un tracte familiar. Deu ser per això que porten 75 anys d'ofici. Aquí finalment hem pogut degustar els famosos 'Fesols de Santa Pau'. Amb una recepta senzilla es pot fer un plat realment exquisit.

Ens dirigim cap a Olot on tenim el nostre darrer objectiu: el museu dels Sants.
Aquesta ha estat sens dubte una de les grans sorpreses del viatge ja que no esperava un festival d'imatges com aquest. Ens rep la Pilar Farrés, directora del museu, que ens explica efusivament la història de la casa, que va ser estudi del pintor i escriptor Marian Vayreda.

En la planta baixa de l'edifici i ha un autèntic 'magatzem' de sants que donen una sensació surrealista total. Centenars de figures 'venerables' ordenadament afilerades, pintades amb goma laca i numerades. Esperant una comanda per ser 'copiats' amb un motllo de guix. N'hi ha per totes les devocions: Sant Sebastià, Santa Llúcia, Sant Josep, Sant Pancràs, Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Jaume, els Nens de Praga, Sant Cristòfol, la Immaculada i el Sagrat Cor... tots ells amb els seus atributs. Però l'autèntic secret dels Sants d'Olot, tal com ens explica la Pilar, és la 'pasta' amb la què fan les figures ja que conté serradures (de fusta), el que permet que siguin 'beneïts' segons un decret eclesiàstic del 1887. Surrealisme en estat pur.

En la primera planta hi ha una fantàstica col·lecció de sants 'acabats' amb policromia, daurats, amb corones i complements. Tot molt ben il·luminat i presentat. És curiós trobar també elements 'profans' com capgrossos, gegants, dracs i imagineria laica; algunes de les peces realitzades durant el període revolucionari de la guerra civil, però en el que mai no es va deixar de fer figures religioses ja que suposaven una font d'ingressos en les exportacions, cap a sudamèrica especialment.

En el soterrani hi ha però una nova sorpresa, ja què resulta que s'hi manté actiu un taller de sants, que segueix reproduint la imatgeria amb els mètodes tradicionals. Una vintena d'artesans continuen modelant, emmotllant, polint, pintant, daurant, brunyint... i un munt de tècniques d'una antiga i llarga tradició. Avui dia les comandes vénen sobretot de països llunyans com l'Europa de l'Est i el Japó.
Un museu realment molt recomanable per visitar.


Han estat uns dies molt intensos, amb moltes experiències, però no ens en volem anar d'aquestes comarques sense fer una passejada per la Fageda d'en Jordà. Passejar pel mig del bosc, trepitjant aquesta immensa catifa daurada és una experiència relaxant que ens omple de pau. No em puc resistir a fer una panoràmica d'aquest lloc per compartir-ho, si més no virtualment, amb els que no ho coneixen.

Horta de Sant Joan i Arnes

Hem passat la nit a un hotel de Gandesa, un hotel bastant gran, però novament ens hem trobat sense poder connectar a Internet doncs increïblement no disposen d'aquest servei. Ara ens dirigim cada cop més a l'interior i a poblets més petits, i això ens fa pensar que ja no ens podrem comunicar per aquest mitja per uns quants dies.

Enfilem per la carretera de Bot, travessant molts caps de vinyes, i adonant-nos cada cop més com el massís dels Ports domina el paisatge amb la seva imponent presència.

A Horta de Sant Joan el primer que fem és dirigir-nos a l'oficina de turisme per tal que ens orientin sobre on trobar allotjament, hi ha bastanta oferta sobretot de turisme rural, fondes i albergs. Optem per l'alberg 'Els Olivers'. Es tracta d'una casa gran, antic magatzem de fusta, que es va reconvertir en un alberg rural per a famílies i petits grups. Les habitacions són àmplies i amb lliteres, però si hi ha disponibilitat se'n pot disposar de forma individual. Curiosament en obrir els portàtils ens adonem que hi ha un senyal obert de wiffi. Ostres quina sorpresa! Estarem bé aquí.

Anem per feina i ens dirigim al nostre primer objectiu: Arnes. Es tracta d'una petita localitat a pocs quilòmetres d'Horta. EL seu principal element patrimonial és la casa de la vila, d'estil renaixentista. Tan sols se'n conserven les façanes, ja que el segle XIX va ser cremada durant les guerres carlines.
El dia és molt clar i fa una forta calor. La setmana passada va ser la festa major i encara hi ha senyeres pels carrers. A la part baixa de l'edifici hi ha unes porxades amb uns bancs de fusta on els vells del poble es troben per fer-la petar. La nostra presència anima als avis i un d'ells ens explica que era paleta i que va participar en la restauració de l'edifici. La calma d'aquest indret i l'afable caràcter d'aquesta gent en fan un lloc entranyable.
Recentment Arnes ha esdevingut un punt atractiu del que podríem anomenar 'turisme de baixa intensitat', ja que és l'inici de la VIA VERDA, una iniciativa molt interessant que ha reconvertit una antiga via de ferrocarril en un camí de 52 Km per fer excursions a peu o amb bicicleta. Amb inici a Arnes, passa per Horta de Sant Joan, Bot, Santuari de la Fontcalda, Pinell de Brai, Xerta, Aldover i acaba a Tortosa [+info].

De tornada cap a Horta podem contemplar la magnificència dels Ports i a primer terme les Roques de Benet, que en caure la tarda adquireixen unes tonalitats daurades. Els Ports de Besseit són segurament un dels Parcs Naturals de Catalunya menys coneguts però més interessants. Es poden fer diversos itineraris i disfrutar amb un paisatge ple d'indrets sorprenents: masos, fagedes, fonts, coves, singleres, arbres monumentals, flora i fauna.

A uns dos quilòmetres del nucli urbà veiem la muntanya de Santa Bàrbara i als seus peus Sant Salvador d'Horta o, com prefereixen anomenar-lo aquí, el Convent de la Mare de Déu dels Àngels.


Construcció iniciada per l'Ordre del Temple i continuada més tard pels hospitalers. Al segle XVI passa a mans dels franciscans fins al 1835 en què van ser desposseïts de les seves propietats. Guerres, diversos saquejos, incendis i el desballestament privat van deixar aquest monument en un estat ruïnós.
Els darrers anys ha estat restaurada l'església i els dos altars barrocs i s'ha habilitat una sala per exposicions. S'hi celebra el culte en dies especials i es visita de forma guiada pel seu caràcter històrico-artístic.

A l'ajuntament d'Horta ens han deixat les claus, però resulta que a l'entrar ha sonat una alarma que se sentia des del poble... Ups! no ens han dit res d'una alarma... hem trucat a l'ajuntament, als de la central d'alarmes i a mig poble ja que temia ens poguessin venir a detenir en pocs minuts... Per sort hem aclarit la situació i hem pogut fer la feina sense més impediments.

Especialment ens hem entretingut dins el claustre, d'estil renaixentista, inicialment de dos pisos però que tan sols se'n conserva un en peu. A la part del mig hi ha una cisterna (o pou), bastant fonda en la que hi podem veure aigua.

Els claustres sempre els he trobat deliciosos ja que s'hi respira una pau especial, una calma que convida a la reflexió. La llum va canviant en els diferents moments del dia i tan sols se senten els ocells que fan niu en els vells murs. Poso la mà sobre les pedres un moment i penso en els milers d'històries que ens explicarien si poguessin parlar.

Un cop acabada la feina, quan ja es comença a fer fosc, tornem a l'alberg Els Olivers, on tenim ocasió de parlar una bona estona amb en Jordi, el seu propietari, que lluny de sorprendre's, reconeix perfectament tot el nostre equipament: càmeres, ordinadors, capçals, etc. Resulta que va ser un dels responsables de la distribució de sistemes AVID a les grans productores i corporacions televisives del nostre país. Ostres, sorprenent! Era un expert màxim en temes d'edició professional de vídeo. Durant molts anys treballant en aquest camp, tant tècnicament com en els aspectes més enrevessats del màrqueting. Cansat de l'agitació urbana i de les trifulgues empresarials, va decidir tornar al poble i fer-se càrrec de l'alberg que havia creat el seu pare. Ara entenc com en aquest lloc tan apartat hi hem trobat una connexió wiffi!

A la nit, després de donar un tomb pel la plaça i menjar alguna cosa a unes taules que els bars munten al mig del carrer, em poso a la terrassa de l'alberg a connectar amb el meu fill David que es troba a Ramala...(!), parlem i ens veiem per la webcam dels portàtils. Qui ho hauria dit, parlant des de la Terra Alta amb Palestina. I encara hi ha gent que aquesta setmana m'ha preguntat per a què necessitava el wiffi...

Al matí ens llevem amb un cel clar, i puc veure per la finestra el perfil dels Ports, amb els primers raigs de sol que il·luminen les Roques de Benet. Hem estat bé en aquestes terres.

Després d'un bon esmorzar, ens asseiem una estona sota l'ombra d'una morera i conversem afablement amb en Jordi. La Maria aprofita per preguntar molts detalls tècnics sobre els sistemes Avid i sobre l'edició professional. Jo amb un moment munto l'equip i faig una panoràmica del lloc i del moment que hem obsequiat al Jordi per si en vol fer ús per la seva web. Ha estat sens dubte un inesperat i fructuós encontre.

70 anys de la batalla de l'Ebre

Dimecres, deixem Pinell de Brai i ens dirigim cap a Gandesa.

Aquesta setmana es recorda els 70 anys de l'inici de la batalla de l'Ebre, una de les més cruentes i decisives de la guerra civil, que va deixar, en els 115 dies que va durar, més de 100.000 morts (quasi 1.000 morts cada dia!).

Hem quedat a primera hora del matí amb Antonio Blanch del Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre (CEBE) que ens acompanyarà als escenaris més importants. A uns dos kilòmetres de Gandesa, per la carretera de Benifallet, ens desviem pel Camí de la Fontcalda que ens portarà cap un estret i tortuós camí que puja fins un dels punts més alt de la zona, la famosa cota 705 [veure en el mapa] des d'on es podia controlar tota la vall i els pobles del voltant com Gandesa, Corbera d'Ebre, Bot, Pinell de Brai, Prat del Compte, la Serra de Cavalls i tots els camins i vies de comunicació d'aquest pas tan estratègic. En el mitg d'aquest turó l'agrupació de supervivents de la Lleva del Biberó va erigir 1988 un monument a la pau. També en un mur hi ha diverses plaques commemoratives com les dels voluntaris de les Brigades Internacionals, la de la 43 Divisió Republicana i una d'homenatge al general Lister. L'Antonio ens explica que fa un any aquest indret va sofrir l'atac de grups falangistes que van robar algunes plaques i fer pintades feixistes.

En tota la zona es poden veure encara ara trinxeres, 'xavoles' (que així en deien dels refugis improvitzats amb pedres per descansar, menjar o atendre els ferits). Encara ara es troben restes de municions, metralla i fins hi tot bombes de gran calibre sense esclatar. També en els camps apareixen esquelets de joves que aquí hi van perdre la vida i que eren enterrats allí mateix on queien abatuts. Els diferents punts estratègics van anar canviant de ma nombroses vegades, amb constants bombardejos de l'artilleria, nit i dia.

L'Antonio ens explica que acabada la guerra van venir molta gent de diferents indrets de la península a recollir l'enorme quantitat de material militar que hi havia per tot arreu, la gent d'aquí en deien el "metralleros", recollien especialment les veines de coure per vendre-ho com a xatarra. Es van produir molts accidents, morts i amputacions per aquesta causa.
L'Antonio des de petit, amb el seu pare que era pastor, també recolliren molt material, però ell es va dedicar a guardar-ne per fer-ne col·lecció. Ara aquest material, junt amb altres, es troba exposat al museu de Gandesa, on té la seu també el CEBE. En diverses habitacions del edifici del museu (antigues escoles) es poden visitar recreacions de trinxeres, un hospital de campanya i molt material bèl·lic. També és interessant el recull de premsa d'aquell període i les 'octavetes' que llençaves des d'avions per desencoratjar els combatents o la població civil. Em va cridar l'atenció algunes escrites en català llençades pels feixistes i altres amb fotos de presoners menjant tranquilament. Demolidor sicològicament per un jove soldat de 17 anys, dins un forat a terra, bombardejat dia i nit, sense gairebé poder menjar ni veure.


Per la tarda visitem Corbera d'Ebre, la part alta anomenada 'Poble Vell', impressionant testimoni mut de la desolació que va causar el conflicte en els pobles d'aquesta zona. Just enfront de les serres de Cavalls i de Pàndols, epicentres de la batalla, trobem les restes del poble, preservades com a memòria de la barbàrie. Les cases derruïdes, els carrers enrunats, les rajoles de les estances interiors al sol, els cups ensorrats i coverts abandonats... alguns carros en les pallisses atrapats per les bigues caigudes. I l'església barroca de Sant Pere, amb la nau central enfondrada i amb el campanar encara amb els impactes de projectils ben visibles.
Actualment, en mig de la runa, hi ha unes 28 obres escultòriques de 25 artistes, instal·lació col·lectiva que porta el nom de 'Abecedari de la Llibertat'.

Fem fotos, panoràmiques i vídeo, però un fort sentiment de tristesa, pena i impotència ens envaeix. Ha estat un dia dur, molt diferent als itineraris del patrimoni que solem visitat.
Ja quan marxem vam veure aquesta vella i turmentada olivera, tot un símbol que quedarà gravat en la nostra memòria.

Pinell de Brai

Avui arribem a les Terres de l'Ebre i pujant per una tortuosa carretera (C-43), de Tortosa a Gandesa, en mig d'un paisatge sec, dur, amb treballats d'oliveres, amel·lers (com diuen aquí) i frondoses vinyes, trobem a uns dos quilòmetres a la dreta El Pinell de Brai, un poblet tranquil i entranyable. Ens hostatgem a Ca l'Àngel, un allotjament rural, molt ben arreglat i on per cert tenen també la tradicional fonda, on es menja molt bé per un preu molt raonable.

El motiu del nostre viatge aquí és pel Celler Cooperatiu, un edifici modernista, també conegut com “La Catedral del Vi”, és l’obra mestra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (deixeble de Gaudí), construït entre 1918 i 1927. L'interior té unes enormes arcades parabòliques, fetes de totxana, que sustenten tota la coberta. La façana està decorada amb un fris de mosaic, del ceramista Xavier Nogués, que conté estampes que fan referència als treballs del camp, al vi i l'oli. Una obra que impressiona per la seva grandiositat i elegància, i fa pensar en la capacitat creativa del seu creador i el saber fer les artesans de fa un segle.
Davant el celler hi ha una mena d'esplanada, amb uns arbres i uns bancs per seure. Ens observa des de l'ombra un vall pagès que de mica en mica i entrem en pausada conversa. El bon home ens explica els patiments de la pagesía i com s'ha perdut la il·lusió d'altres temps. En aquest celler ja no es produeix vi ja que els camps s'han anat abandonant o canviant de conreu cap als amel·lers i les oliveres, però que ara tampoc són rendibles. Es queixa de que el preu del vi i de com s'ha revaloritzat, no ha repercutit al preu de la verema que paguen al pagès. Ja tan sols queden alguns pagesos jubilats que conreuen la terra i el desanim s'ha apoderat de la majoria. Tota una paradoxa per meditar.

Arribada la nit anem a descansar a ca l'Àngel on hi estem molt bé però hi trobem a faltar una connexió a Internet, ni que sigui per wiffi, ja que hem de consultar el correu i enviar missatges. Decidim doncs arribar-nos a Gandesa i mirar de connectar-nos... fem la tècnica del rastrejador 'pirata' o sigui anar amb el portàtil a la falda, tot conduint pels carrers del poble... trobem molt poques senyals i tan sols alguna oberta, però molt dèbils. Finalment captem una forta senyal que ens porta a la Fonda Serres, una antiga fonda ara plena majoritàriament treballadors de l'europa de l'est i altres orígens que es dediquen sobretot a feines de la construcció. Demanem alguna cosa per sopar, obrim els dos portàtils i ens connectem a la xarxa, en mig de la mirada sorpresa dels altres hostes que sopen a la sala.

Els perfils de Montserrat

Iniciem una setmana dura, intensiva, ja que a l'agost no volem volem sortir a fer fotos. La sortida massiva de gent de vacances fa que les carreteres estiguin més congestionades i molts punts del patrimoni plens de gent. Dedicarem doncs aquest mes d'estiu a ordenar i muntar tot el material pendent.
Iniciem de bon matí una ruta pels camins i turons del voltant del Parc Natural. Les calitxes que enterboleixen l'atmòsfera, degudes a la calor d'aquesta època de l'any, es van esvaint a mesura qeu avança el dia. En els camps de conreu dominen els colors daurats dels rostolls recents. La Maria i jo anem guiats i conduits per tres responsables del Patronat i del parc. En Ramon és un gran coneixedor de la zona, condueix el tot terreny i ens porta per camins que molt poca gent coneix i que són rarament transitats. Aconseguim vistes insòlites dels variants perfils de la muntanya, també fem gigafotos i vídeo HD.

Al migdia parem per dinar i ho fem al restaurant 'la Barca', al costat de Monistrol de Montserrat. És una sorpresa trobar una cuina de les que anomenen 'd'autor'; sens dubte un racó gastronòmic a descobrir.

Per la tarda tornem a enfilar els camins, ara per filmar la cara sud i l'oest, seguint la ruta de la llum del sol.

Quan cau la tarda sorgeixen nuvolades cap a ponent que ens tapen la llum interessant que ens donaria la posta de sol. Decidim deixar-ho per avui, però abans de marxar contemplem com en els cims de la muntanya es formen les 'mantellines' que és com s'anomenen els núvols que s'arremolinen en els trencants de la serra degut a la condensació de la humitat que porten les marinades.

Ha estat un dia dur, especialment per les altes temperatures d'aquests dies, però la bellesa d'aquests paratges, sempre canviants, ens ha omplert l'esperit.

Aventures a la catedral de Tarragona

Catedral de Santa Maria de Tarragona, dijous 27 de març

Després de descarregar amb el Bob el munt de trastos que portem
--trípodes, càmeres, maletes amb les òptiques, els cables, els focus, els ordinadors...--,
estava intentat fer fotos del retaule de l’altar major, immens i magnífic relleu obra del Mestre Pere Joan, i alhora intentant enregistra-ho amb vídeo.
Per la seva part el Bob il·luminant i apartant a la gent: grups de jubilats, turistes diversos, grups de canalla d'escoles...

També ens donava problemes una gran xarxa del sostre i les bastides del final de la nau central, ja que resulta que a la teulada fan obres i a la part superior es sentien les moles i els crits dels paletes.

Mentre filmava, s'apropa un senyor gran, ben vestit, i es fica davant la càmera, i m'explica la relació de Gaudí amb Tarragona i el fet que segons ell Gaudí va crear la Sagrada Família copiant la forma del retaule aquest de l'altar major... (llegir+)
També una senyora ve i m'ensenya que en mig del retaule on narra els turments de Santa Tecla hi ha unes mosques de pedra sobre uns bous... També m'ensenya el carro amb què treuen en processó el braç de la santa i insisteix que ells no veneren la santa sinó el seu braç... I m'explica el martiri de la patrona:
va ser llençada en una fosa amb rèptils verinosos, però la van respectar;
la van lligar a uns bous per esquarterar-la, però van perdre la força;
la van ficar en una pira de foc per cremar-la, però el foc es va apagar,
i finalment la van llençar en un fossar amb lleons, però aquests li van llepar les ferides...
Els seus perseguidors avorrits la van deixar lliure i la santa es va refugiar en una cova durant uns anys, però quan un dia, ja anciana, uns soldats la van voler ultratjar ella va pregar i la cova es va esfondrar... i tan sols en va quedar a la superfície el seu braç... i és aquest el que veneren a Tarragona
...quines històries...!
He fet aquesta gigafoto que permet veure en detall les escenes dels turments de Santa Tecla. I encara en més detall les mosques!

En això que ens comuniquen que ens afanyem, que hem de plegar abans de les 12, ja que vénen els monjos de Montserrat a fer una missa solemne...
Ostres!

Mentrestant un grup de sordmuts en mig dels altars netejant, que els deies alguna cosa, que apartessin sisplau els pals i les escombres, i no t'entenien, pobres,
i entraven a l'altar en plena feina meva --jo amb les dues càmeres i dos trípodes, cables, focus...
enregistrant i fent fotos tot a l'hora.
I en aquestes que entren quatre monjos de Montserrat, ancians, amb cadires de rodes portats per quatre monjos més i amb un guia que els explicava els indrets de la catedral.
I jo allí en mig de piles de trastos dins l'altar major!

Quan jo em volia fer fonedís, resulta que un dels monjos em reconeix, era el germà Jordi Castanyer, el que ens va casar a la Maria i a mi, i que ja vaig trobar en la visita a Montserrat l'any passat.
I ve cap a mi i m’abraça en mig de tota l'escena, amb els focus, i em presenta el 'guia' que resulta que era el bisbe de la diòcesi, què dic el bisbe, l'ARQUEBISBE, Monsenyor Jaume Pujol.... i li diu que sóc el seu germà.
Ostres... quina situació!

I els sordmuts allí mirant l'espectacle amb els pals de fregar a les mans, i la gentada a baix esperant la missa. Una escena per a una pel·lícula surrealista.

Un dels monjos vells, de 101 anys, es va ficar a plorar, emocionat, ja que el senyor arquebisbe li explicava l'escena del martiri de Santa Tecla del retaule.
...I al costat el Bob que no entenia res.
Tota una situació increïble.

Llavors els monjos es van acomiadar, ja que havien d’anar a vestir-se per dir la missa
--deurien ser en total uns 20 o 30 monjos, suposo que quasi tota la comunitat, que venien de visita a la catedral de Tarragona.

Ostres! ...Llavors me’n recordo que havia de ficar diners al cotxe en zona blava, i marxo corrents, i li dic al Bob que ara torno.

Resulta que tenia el cotxe a la zona dels voltants de la catedral.
Deixo el Bob controlant tot el material, i quan torno per la part de darrera la catedral una dona vella que anava a la missa va caure a terra i es va clavar les ulleres al nas i va quedar estesa amb una sangada que li rajava per la cara. Jo naturalment la vaig recollir i aixecar de seguida.

La pobra dona es va atabalar i es va ficar a tremolar tota, dient que era el final, que estava acabada, i jo li vaig dir que res, que no era res i que l'acompanyaria al CAP...
¿Què feia? ¿Deixava tot el 'tinglado' que teníem muntat amb el Bob sol?
Però no podia deixar aquella dona.
Llavors ella que podia caminar, i entre sospirs va dir que no, que volia anar a casa,
plorant i atabalada, i que tenia una germana que vivia allí a prop.
I que la portés a casa.
Però jo insistia amb allò del CAP, i ella amb el mocador a la cara plena de sang, tota tremolant com la fulla d'un arbre.

Però va insistir i la vaig acompanyar a casa, en un dels carrerons de la part vella.
I llavors a casa va ser tota una escena: amb la germana , que no responia, cridant esverats tots, les veïnes...
Finalment vam trobar la clau i vam poder entrar a casa on va aparèixer la germana, també gran, esfereïda...
Però jo les vaig anar calmant, dient que no era res, que la portessin al CAP o que avisessin una ambulància, però que no era res, que allò de la sang era tan sols una cosa aparatosa del tall del nas.
I es va anar calmant.

Jo anava tapat, amb bufanda i amb una gorra. Li vaig fer un petó i li vaig dir que ara ja estava tranquil.la, que no li sagnava la ferida, que havia de marxar i que ja tot aniria bé.
I llavors la dona va començar a cridar que jo era un àngel que el Senyor li havia enviat, i que l'havia salvat. I fins i tot va dir: “No un àngel; un apòstol del Senyor!”

A la casa, les veïnes, vàries dones grans i la germana em van mirar esfereïdes per sota la gorra,
pensant que potser sí que era un apòstol aparegut del no res a salvar la pobra velleta que anava a missa, i que ara un cop acabada la seva miraculosa feina li feia un petó i desapareixia sense deixar rastre....

He entès ara com va això d'alguns miracles...
Ara aquesta dona potser em deu estar ficant un ciri a la catedral, segura i convençuda que a les portes d’una mort segura un desconegut amb barba i gorra, per tapar-se una mica, la recull i la porta salva fins a casa.

...I mentre el Bob allí esperant, que no sabia el que passava, quan era de camí de tornada, em va trucar al mòbil. Jo que li vaig dir que havia caigut una dona, i ell que no entenia res, pensava que jo havia caigut i que m'havia perdut...
Una conjunció de mals entesos enormes.

Al final, després de córrer pels carrerons, vaig aparèixer a la catedral i una música sublim va inundar les naus... eren el monjos que van començar a cantar a cor amb un orgue que espetegava per les parets. (+música: intro de la missa)

...I a fora va començar a ploure.
Tota una escena mística...

Vaig agafar la gravadora i ho vaig enregistrar.
Un dia memorable

Sant Bartomeu de Bellpuig

Després d'una llarga temporada de preparatius (i també de realitzar altres feines), reprenem una segona fase del projecte patrimoni.cat. Aquest cop he triat una localització molt propera, i segons cop podriam dir bastant desconeguda. Es tracta del Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig. Aquesta construcció renacentista "fou fundada el 1507 per Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i aleshores virrei de Sicília, que obtingué del papa Juli II una butlla per establir un convent de franciscans al lloc on hi havia una antiga capella de Sant Bartomeu".

El lloc, a les afores del poble, és tranquil i amb molt poques visites. Tan sols he trobat uns paletes xinesos que restauren la façana nord, i que no parlaven ni una paraula de català ni de castellà, la feina ha estat meva per explicar-los que necessitava retirar tubs i fils dels llocs on tenia que fer les fotos.

Dins el recinte m'he estat una estona respirant la pau del claustre, i gaudint d'un espectacle de reflexos de la llum del sol que picava en les vidrieres superiors i xispejava de llum tot el claustre.

Avui he fet un nou experiment que em va sugerir l'Albert Sierra i és d'enregistrar el 'so ambient' del lloc. He portat la gravadora digital (Marantz PMD620) i he capturat especialment el so dels ocells, que ressona de forma especial i intensa en l'espai porticat, però de fons, la gran sensibilitat dels micròfons ha captat el soroll de la formigonera dels xinesos que treballen a l'exterior de l'edifici, també se sent algun cotxe que passa per la carretera que porta a Belianes, però en tot cas és el so del lloc aquest dia. Despres he fet una panoràmica (HDR) que he juntat amb el so ambiental, el resultat, tal com sugeria l'Albert és interessant: claustre QTVR.


També he muntat una versió normal (sense la tècnica del HDR) per poder comparar els dos sistemes: claustre NO-HDR. En aquesta versió podem veure clarament una zona, on toca el sol, molt 'cremada', per resoldre-ho caldria fer una exposició de totes les fotos de la panoràmica amb una velocitat d'opturació més ràpida, que permetria veure correctament exposada la zona il·luminada pel sol, però llavors la resta quedaria molt enfosquida, i la sensació que ens transmetria no seria precisament la que tenim en el claustres, ja que és molt lluminós. Així doncs, al meu entendre, la solució del HDR és una interpretació de la realitat més propera a l'experiència visual humana.

Just al costat del claustre trobem un pati molt bonic en el que vaig repetir l'experiència de fer la panoràmica (amb tècnica HDR) i enregistrar el so ambient: pati QTVR.

Un element arquitectònic que em va cridar força l'atenció va ser el de l'escala de cargol que puja des del claustre fins al campanar. L'escala és de pedra de les que s'anomenen d'ull obert, això és, que no tenen eix de suport al mig. En aquesta imatge ho podem veure perfectament


L'església del convent va acollir el mausoleu del seu fundador, Ramon de Cardona-Anglesola, el 1531, magnífica obra renacentista feta amb marbre blanc de Carrara. Però el 1842 es va traslladar a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig.
Em vaig dirigir doncs allí per fer una panoràmica del conjunt escultòric, però em vaig trobar que justament aquest dia s'iniciaven les cel·lebracions de Setmana Santa, que a Bellpuig tenen una dimensió popular molt important. Amb l'església plena a gom a gom m'ha estat impossible doncs fer les fotos que he deixat per un altre dia. Malgrat tot he passat una bona estona escoltant els cants del cor de veus que acompanyaven la cel·lebració. Un dia bonic.