dijous, 27 de març de 2008

Aventures a la catedral de Tarragona


Catedral de Santa Maria de Tarragona, dijous 27 de març

Després de descarregar amb el Bob el munt de trastos que portem
--trípodes, càmeres, maletes amb les òptiques, els cables, els focus, els ordinadors...--,
estava intentat fer fotos del retaule de l’altar major, immens i magnífic relleu obra del Mestre Pere Joan, i alhora intentant enregistra-ho amb vídeo.
Per la seva part el Bob il·luminant i apartant a la gent: grups de jubilats, turistes diversos, grups de canalla d'escoles...

També ens donava problemes una gran xarxa del sostre i les bastides del final de la nau central, ja que resulta que a la teulada fan obres i a la part superior es sentien les moles i els crits dels paletes.

Mentre filmava, s'apropa un senyor gran, ben vestit, i es fica davant la càmera, i m'explica la relació de Gaudí amb Tarragona i el fet que segons ell Gaudí va crear la Sagrada Família copiant la forma del retaule aquest de l'altar major... (llegir+)
També una senyora ve i m'ensenya que en mig del retaule on narra els turments de Santa Tecla hi ha unes mosques de pedra sobre uns bous... També m'ensenya el carro amb què treuen en processó el braç de la santa i insisteix que ells no veneren la santa sinó el seu braç... I m'explica el martiri de la patrona:
va ser llençada en una fosa amb rèptils verinosos, però la van respectar;
la van lligar a uns bous per esquarterar-la, però van perdre la força;
la van ficar en una pira de foc per cremar-la, però el foc es va apagar,
i finalment la van llençar en un fossar amb lleons, però aquests li van llepar les ferides...
Els seus perseguidors avorrits la van deixar lliure i la santa es va refugiar en una cova durant uns anys, però quan un dia, ja anciana, uns soldats la van voler ultratjar ella va pregar i la cova es va esfondrar... i tan sols en va quedar a la superfície el seu braç... i és aquest el que veneren a Tarragona
...quines històries...!
He fet aquesta gigafoto que permet veure en detall les escenes dels turments de Santa Tecla. I encara en més detall les mosques!

En això que ens comuniquen que ens afanyem, que hem de plegar abans de les 12, ja que vénen els monjos de Montserrat a fer una missa solemne...
Ostres!

Mentrestant un grup de sordmuts en mig dels altars netejant, que els deies alguna cosa, que apartessin sisplau els pals i les escombres, i no t'entenien, pobres,
i entraven a l'altar en plena feina meva --jo amb les dues càmeres i dos trípodes, cables, focus...
enregistrant i fent fotos tot a l'hora.
I en aquestes que entren quatre monjos de Montserrat, ancians, amb cadires de rodes portats per quatre monjos més i amb un guia que els explicava els indrets de la catedral.
I jo allí en mig de piles de trastos dins l'altar major!

Quan jo em volia fer fonedís, resulta que un dels monjos em reconeix, era el germà Jordi Castanyer, el que ens va casar a la Maria i a mi, i que ja vaig trobar en la visita a Montserrat l'any passat.
I ve cap a mi i m’abraça en mig de tota l'escena, amb els focus, i em presenta el 'guia' que resulta que era el bisbe de la diòcesi, què dic el bisbe, l'ARQUEBISBE, Monsenyor Jaume Pujol.... i li diu que sóc el seu germà.
Ostres... quina situació!

I els sordmuts allí mirant l'espectacle amb els pals de fregar a les mans, i la gentada a baix esperant la missa. Una escena per a una pel·lícula surrealista.

Un dels monjos vells, de 101 anys, es va ficar a plorar, emocionat, ja que el senyor arquebisbe li explicava l'escena del martiri de Santa Tecla del retaule.
...I al costat el Bob que no entenia res.
Tota una situació increïble.

Llavors els monjos es van acomiadar, ja que havien d’anar a vestir-se per dir la missa
--deurien ser en total uns 20 o 30 monjos, suposo que quasi tota la comunitat, que venien de visita a la catedral de Tarragona.

Ostres! ...Llavors me’n recordo que havia de ficar diners al cotxe en zona blava, i marxo corrents, i li dic al Bob que ara torno.

Resulta que tenia el cotxe a la zona dels voltants de la catedral.
Deixo el Bob controlant tot el material, i quan torno per la part de darrera la catedral una dona vella que anava a la missa va caure a terra i es va clavar les ulleres al nas i va quedar estesa amb una sangada que li rajava per la cara. Jo naturalment la vaig recollir i aixecar de seguida.

La pobra dona es va atabalar i es va ficar a tremolar tota, dient que era el final, que estava acabada, i jo li vaig dir que res, que no era res i que l'acompanyaria al CAP...
¿Què feia? ¿Deixava tot el 'tinglado' que teníem muntat amb el Bob sol?
Però no podia deixar aquella dona.
Llavors ella que podia caminar, i entre sospirs va dir que no, que volia anar a casa,
plorant i atabalada, i que tenia una germana que vivia allí a prop.
I que la portés a casa.
Però jo insistia amb allò del CAP, i ella amb el mocador a la cara plena de sang, tota tremolant com la fulla d'un arbre.

Però va insistir i la vaig acompanyar a casa, en un dels carrerons de la part vella.
I llavors a casa va ser tota una escena: amb la germana , que no responia, cridant esverats tots, les veïnes...
Finalment vam trobar la clau i vam poder entrar a casa on va aparèixer la germana, també gran, esfereïda...
Però jo les vaig anar calmant, dient que no era res, que la portessin al CAP o que avisessin una ambulància, però que no era res, que allò de la sang era tan sols una cosa aparatosa del tall del nas.
I es va anar calmant.

Jo anava tapat, amb bufanda i amb una gorra. Li vaig fer un petó i li vaig dir que ara ja estava tranquil.la, que no li sagnava la ferida, que havia de marxar i que ja tot aniria bé.
I llavors la dona va començar a cridar que jo era un àngel que el Senyor li havia enviat, i que l'havia salvat. I fins i tot va dir: “No un àngel; un apòstol del Senyor!”

A la casa, les veïnes, vàries dones grans i la germana em van mirar esfereïdes per sota la gorra,
pensant que potser sí que era un apòstol aparegut del no res a salvar la pobra velleta que anava a missa, i que ara un cop acabada la seva miraculosa feina li feia un petó i desapareixia sense deixar rastre....

He entès ara com va això d'alguns miracles...
Ara aquesta dona potser em deu estar ficant un ciri a la catedral, segura i convençuda que a les portes d’una mort segura un desconegut amb barba i gorra, per tapar-se una mica, la recull i la porta salva fins a casa.

...I mentre el Bob allí esperant, que no sabia el que passava, quan era de camí de tornada, em va trucar al mòbil. Jo que li vaig dir que havia caigut una dona, i ell que no entenia res, pensava que jo havia caigut i que m'havia perdut...
Una conjunció de mals entesos enormes.

Al final, després de córrer pels carrerons, vaig aparèixer a la catedral i una música sublim va inundar les naus... eren el monjos que van començar a cantar a cor amb un orgue que espetegava per les parets. (+música: intro de la missa)

...I a fora va començar a ploure.
Tota una escena mística...

Vaig agafar la gravadora i ho vaig enregistrar.
Un dia memorable

1 comentari:

coordinació ha dit...

Un relat fantàstic.

No crec que la dona anés mal encaminada, jo també he pensat alguna vegada que eres una espècie d'àngel...

o.